“Catalunya no és un poble mesell”

Crònica d’uns temps convulsos:

Els fets de la Canadenca i la figura de Salvador Seguí

El discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’1 d’Octubre del 1919

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Ateneo de Madrid
Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics….quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.
És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.
Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.
Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia“.

Salvador Seguí.

Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid. Del llibre “Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975

 _______________________________________

Els fets de la Canadenca i la figura de Salvador Seguí

“El present és la conseqüència del passat, i en ell s’ha d’engendrar el futur llançant a la terra bona llavor.”

                                                                                                                 Salvador Seguí (1923) Escola de Rebel·lia

La Història de Catalunya ha viscut nombrosos temps i èpoques de canvi.  Temps convulsos i moguts, que ens recorden que som una terra de moviments i contradiccions. Una terra que mai ha restat a l’espera, immòbil, del futur. Sovint avançada al seu temps, la societat catalana ha sapigut resoldre dubtes –i obrir preguntes- allà on d’altres no hi veien debats possibles.

Plena de contradiccions i de reptes, la Història de Catalunya, la dels vencedors i la dels vençuts, la dels que mai surten als llibres d’història i la dels que potser hi surten massa, la història dels catalans, la dels altres catalans, és una barreja de sentiments i pragmatisme, de lluita i de pacte, d’escoltar i intentar ser escoltats.

Diuen que sovint la història tendeix a repetir-se. Malgrat que aquesta frase no crec que sigui tant certa com la èpica demanaria, sí que crec que, en la Història, tendeixen a repetir-se fets històrics, comuns i característics, que invariablement i cada cert temps reapareixen en escena per recordar-nos qui som i d’on venim.

No crec que exageri, o en tot cas no és voluntat meva, afirmar que, en l’espai d’història concreta que ens pertoca i en aquest minúscul territori per viure-la, ens hem tornat a posar dempeus una altra vegada. I si mirem enrere i veiem d’on venim, podem entreveure un fil continu d’història que es repeteix, si és que mai ha tingut un final clar. Tanmateix, podriem afirmar que es reprèn.

Aquests temps actuals de la situació catalana ens obliguen a mirar enrere i entendre el passat, ja que aquest passat es manifesta en el present, i comprenent-lo, podrem avançar en els debats presents i enfonsar les raons en les arrels del temps.

El text i la imatge que he agafat, crec que reflecteixen un clar debat que sempre ha estat sobre la taula i que es manifesta amb força aquests darrers anys.

Aquest debat no és sinó l’encaix a quatre bandes entre dues visions polítiques oposades i dues visions nacionals també oposades, malgrat que en aparença plegades:

Aquestes visions, que desenvoluparé al llarg del text, ens permeten entendre la complexitat de país, les palanques de canvi (o de reacció) i la pugna i concepció dels interessos nacionals i de classe: Una classe obrera cada cop més conscienciada i organitzada, amb projecte de futur definit, envers una burgesia moderna i culte, amb un projecte en camí oposat a les reivindicatives obreres. I l’objectiu nacional en boca dels dos, però, com podem apreciar avui dia, en ben diferents termes.

Emblema de la Companyia de producció i distribució elèctrica Barcelona Traction Light and Power C.L, coneguda popularment com “La Canadenca” degut l’origen canadenc de la seva fundació per F.S. Pearson l’any 1911. Establerta a Barcelona, serà coneguda històricament per l’expansió econòmica i empresarial de la distribució energètica, així com per la vaga que es va originar en el si d’una de les seves filials entre el Febrer i el Març de 1919, que constituí un punt d’inflexió en el moviment obrer català i espanyol.

 

La imatge, icone de La Canadenca, simbolitza una empresa imprescindible per entendre l’evolució de la indústria a Catalunya, globalitzada  i modernitzadora, amb tot el que aquesta evolució pot comportar i comportarà. La Canadenca també serà el símbol de les contradiccions i reivindicacions ideològiques i polítiques d’un temps que el protagonista del text Salvador Seguí, el noi del Sucre, denunciarà en la conferència a Madrid.

Conflicte dels treballadors, independència, crisi del capitalisme, Madrid, monarquia. Uns conceptes sota un discurs que ben bé podriem trobar aquests dies. Canviant els noms, la partida té unes regles molt semblants. Potser comprenent-les entendrem els futurs esdeveniments.

Catalunya al primer terç del segle XX

El primer terç del segle XX fou un segle extremadament complex per Catalunya. En l’aspecte demogràfic, fruit de l’evolució en les condicions de vida l’esperança de vida augmentà de 1900 a 1936 dels 37 als 50 anys. Això, sumat a una forta onada migratòria provinent del País Valencià, l’Aragó i Murcia, va canviar la fesomia del país, que veia també com progressivament aquesta industrialització creixent feia crèixer les principals ciutats fabrils. Malgrat els canvis econòmics que suposà, encara (i potser més marcadament que d’altres èpoques) pervivien les tres classes socials tradicionals ben diferenciades. La classe alta, amb una petita minoria de sectors nobles i terratinents i amb els membres més destacats de la burgesia i els alts càrrecs polítics. La classe mitjana, més dèbil que a d’altres estats d’europa i concentrada fonamentalment a les ciutats, era formada per professions liberals, comerciants.

Per últim, una classe baixa, la més nombrosa formada pels obrers, camperols i individus marginats de la societat., que presentava uns alts nivells d’analfabetisme i mortalitat i vivia en condicions de vida molt dures, tant a les ciutats treballant en fàbriques, com al camp, com a jornalers o masovers.

L’economia catalana era ja plenament una economia industrial. Una economia que es caracteritzà per la seva ràpida diversificació ja a inicis de segle, degut en bona mesura al capital que tornà de les colònies quan aquestes foren perdudes el 1898, així com per l’inici d’inversions d’origen estranger, sobretot d’origen alemany i anglès a partir de 1914.

Així, aquesta diversificació portà al desenvolupament d’altres àmbits més enllà del tradicional tèxtil, com el químic, la indústria del ciment, la automobilística o la que té relació amb aquest treball i que serà capdal per a l’evolució industrial del país: la indústria elèctrica.

La indústria elèctrica va ser la gran indústria dels anys 10 i 20 a Catalunya. A diferència del carbó, de producció escassa a Catalunya i limitava molt el desenvolupament industrial, l’energia elèctrica es generava aprofitant els cabdals dels rius del Pirineu català. Això va permetre que s’eliminés la dependència del carbó que s’importava d’Astúries i de l’estranger.  L’any 1911 es fundaria la companyia elèctrica més important de Catalunya, al Barcelona traction, light and power, coneguda popularment com La Canadenca, empresa a la que després m’hi referiré ja que és el vincle entre Salvador Seguí i l’icone, que és precisament el logotip d’aquesta empresa.

La Canadenca i el seu entorn – blogs.sapiens.cat

La tensa situació política

Pel que fa a la situació política d’aquestes primeres dècades, a Catalunya era de forta conflictivitat social. El moviment obrer es començava a organitzar ja en sindicats, i ja tenien força mobilitzadora rellevant. El moviment obrer, fins llavors proper al discurs lerrouxista, va veure amb bons ulls la constitució del sindicat d’orientació anarquista de la CNT el 1911 (curiosament el mateix any de fundació de la Canadenca) de la que en formaria part Salvador Seguí, o d’altres nous moviments sindicals com el CADCI.

Pel que fa al catalanisme polític, a inicis de segle es fundaria la Lliga regionalista, el partit polític més important de Catalunya fins l’arribada de Miguel Primo de Rivera. El seu catalanisme era socialment conservador i moderat, d’un sector burgès industrial, de classes mitjanes i propietaris agraris inquiets per l’organització de l’obrerisme. Cercaven l’autogovern de Catalunya, i aixi feren reivindicacions encaminades en aquesta linia, i s’iniciaren algunes accions rellevants pel catalanisme polític com la Mancomunitat de Catalunya, la creació de Solidaritat Catalana o la campanya autonomista de 1818  i 1919.

Els anys previs als fets de la canadenca, fets que desenvoluparé posteriorment, van ser força moguts i complexos: l’any 1917, el sistema de la restauració espanyol, vigent des de 1875, va patir una greu crisi que va accelerar el desintegrament d’aquest model polític i que desembocaria en el cop de Primo de Rivera el 1923. Eduardo Dato, al cap del govern conservador, va suspendre les garanties constitucionals. La lliga de Cambó organitza l’assemblea de parlamentaris, mentres que per una altra banda l’obrerisme hi donaria una resposta contundent provocant una crisi social: La UGT (i la CNT a Catalunya) van cridar a la vaga general, amb un ull posat al procés revolucionari rus que s’estavad duent a terme aquella època. Aquesta vaga, obertament revolucionària, va ser sufocada durament per l’exèrcit a petició del Govern, restablint l’ordre després d’haver assassinat 70 obrers, provocant una radicalització de l’obrerisme.

Aquesta vaga tindrà moltes repercussions en les lluites entre la burgesia catalana i l’obrerisme en els anys que vindran, i que podem veure plenament en el discurs de Seguí: Com a resposta als republicans i socialistes espanyols, que majoritàriament havien simpatitzat amb la vaga general, la Lliga es retirà de l’última Assemblea de Parlamentaris celebrada a Madrid el 1917.

En un cop d’efecte estratègic que veurem implicitament criticat en el discurs del Noi del Sucre, la Lliga Regionalista passà a donar suport al Govern de concentració liberal de Garcia Prieto, oposant-se als propòsits de l’Assemblea de Parlamentaris. La Lliga doncs, havia preferit salvar el cadúc sistema de la Restauració abans que permetre una Revolució social.

Els precedents dels fets de la Canadenca

Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, moltes de les indústries que s’havien creat per donar resposta a la demanda dels imperis en guerra, quan aquests van reemprendre la seva economia nacional es van veure obligades a tancar, en veure disminuida la demanda i entrar en crisi.  Això va fer augmentar notablement la conflictivitat social, que ja venia radicalitzada dels fets de 1917 i anteriors.

L’obrerisme tornava a estar ben organitzat. La CNT a Catalunya s’organitzà en sindicats d’indústria o de ram, anomenats Sindicats únics, l’any 1918,  agrupant els treballadors sota un mateix ram de producció. Així també es cohesionava els treballadors d’un mateix ofici, i provocà un augment notable dels afiliats al sindicat (que passaven a ser uns 700.000 al 1919). La reestructuració de la CNT en sindicats únics va ser obra de Salvador Seguí, líder del sector majoritari dins la CNT.

Salvador Seguí, conegut popularment com El noi del sucre, estigué implicat en política des de ben jovenet.  Amb només 20 anys, l’any 1908 impulsà el moviment de Solidaritat Obrera. Intentar unir els diferents corrents obrers des de la seva perspectiva anarquista “oberta”, fet que el va fer portar, un cop ja creada la CNT, a plantjar l’actuació conjunta amb la UGT (com la reeixida vaga general del 17). Sempre tingué clara la defensa del catalanisme, en contraposició al catalanisme burgès i classista de la Lliga. Al congrès de Sants de la CNT, el Juny i Juliol de 1918, aconseguí ser elegit secretari general de la CNT, desenvolupant els sindicats únics com a recurs d’unió obrera per evitar el recurs de la violència que sempre havia rebutjat.

Uns mesos més tard, a inicis del 1919, esclataria la vaga de la Canadenca.

 

Impacte als diaris –  blogs.sapiens.cat

 La vaga de la Canadenca

La vaga de la Canadenca va ser un gran moviment vaguístic, i pel que fa al seu contingut principalment pacífic la més important de la primera part del segle XX. D’origen i capital canadenc (d’aquí ve el seu nom) l’empresa elèctrica Barcelona Traction Light and power SA va ser Fundada per Fred Stark Pearson el 1911. Promouria nombroses obres faraòniques (preses i projectes hidroelèctrics) convertint-se en la primera productora europea d’electricitat, i s’expandiria en altres sectors com el dels Tramvies, els Ferrocarrils, i altres empreses energètiques.

El detontant de la vaga es produí a inicis de gener, quan l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro (filial de la Barcelona Traction Light and Power) deicií introduir canvis en les condicions del treball del personal de facturació, un fet que feia disminució de sous. Els treballadors demanaren el suport d’una CNT reorganitzada després del Congrés de Sants, i l’empresa respongué amb l’acomiadament de 8 treballadors de Facturació. Es detindran els treballadors de Solidaridad Obrera i s’iniciarà la censura prèvia per evitar difondre al màxim aquest conflicte. El 5 de Febrer, la resta de personal de Facturació es declarà en vaga de braços caiguts en solidaritat amb els seus companys acomiadats, que serà resposta per l’empresa acomiadant 140 treballadors, i negant-se a reconèixer el Sindicat Únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT (amb qui ja havia tingut problemes un any abans).

Els treballadors dels altres departaments es van solidaritzar, i el dia 8 de febrer es va escampar la vaga pràcticament a la totalitat de l’empresa. El dia 10 l’empresa llançarà un ultimatum als vaguistes, qui al dia 15 es reuniran amb els directius (aquell mateix dia serà assassinat un cobrador de la companyia). El dia 17, el ram del tèxtil s’unirà a la vaga, i el dia 21 la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses on la Canadenca tingués participació, escampant la vaga general a Barcelona, deixant-la a les fosques, sense diaris i (des del 27)  sense tramvies. Les companyies donaren un ultimatum als vaguistes el dia 1 de març sota amenaça d’acomiadament, i provocà la “censura roja” quan el Sindicat Únic d’arts gràfiques aprovà censurar les notícies contràries als interessos dels vaguistes.

El dia 9, el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats sota pena de presó: els vaguistes que es presentaven a la feina, es negaven a treballar i foren enviats al Castell de Montjuïc (uns 3000) i la vaga fou declarada per la CNT a Catalunya, fent que el Govern decretès l’estat de guerra. Malgrat tot, el Govern inicià la recerca del pacte amb el comitè d’empresa, davant d’una vaga tant estesa que ja demanava l’obertura dels sindicats clausurats, la llibertat dels empresonats i l’establiment de la jornada laboral de 8 hors. A mitjans de Març es reuniren a tres bandes l’enviat del Govern José Morote, els representants de La Canadenca i el comitè de vaga, i arribarien a un acord el 17, amb importants concessions als vaguistes, com la posada en llibertat dels empresonats, la readmissió o la jornada de 8 hores.

Per subscriure aquest acord, la CNT convocà dos dies després una assemblea extraordinària a la plaça de Les Arenes on hi acudiren més de 20.000 treballadors. Hi intervingueren nombrosos dirigents obrers, entre d’altres Salvador Seguí, que tancà el miting. S’aprovà l’acord, i el sindicat va sortir enfortit d’aquest conflicte, amb una força legitima i un poder en el si de la classe obrera molt rellevant.

La implantació dels sindiats únics, havia demostrat l’eficàcia en la lluita sindical.

Malgrat tot, per la CNT quedaria molt camí per recórrer perquè la patronal, molt mal parada d’aquella vaga, es mostrà àmpliament reticent a acomplir les promeses, provocant la reactivació de la vaga el 24 de Març, quan es declararà també el segon estat de guerra. El dos d’abril tots els sindicats quedaran clausurats i els seus responsables empresonats i un dia després, el Conde de Romanones decretarà la jornada de les 8 hores a tots els oficis, i Ángel Pestaña, serà detingut com a director de la Solidaridad Obrera.

El dia 9 d’Abril es fundaria la Federació Patronal de Barcelona, i el dia 14 es donaria per finalitzada aquesta segona vaga sota una forta repressió i contundència en aliança amb el capità general Milans del Bosch.

El paper de Salvador Seguí, el Noi del Sucre: el discurs de l’Ateneo

Pel que fa al paper de Seguí en aquesta vaga, va ser força rellevant: degut al seu prestigi les autoritats li demanaren la seva intervenció per aturar la vaga, i ell ho exposarà clarament (i aconseguirà convèncer molts indecisos) a l’esmentat miting de Les Arenes. El fet de que les autoritats no apliquessin les mesures acordades, convenceren Seguí de que calia canalitzar la lluita obrera, a més a més de l’organització sindical, mitjançant un partit polític obrer d’àmbit català. Calia allunyar-se de l’apoliticisme del que eren partidaris els antics dirigents anarquistes, i calia un partit socialista català, que provocà certes antipaties als sectors purs anarquistes. Aquí és quan plantejarà aquest debat al discurs de l’Ateneo de Madrid.

Aquest discurs a l’Ateneu de Madrid, que ja enllaçaria de ple amb el text proposat, és una crítica severa al nacionalisme burgès, a la visió capitalista i de contingut buit del catalanisme polític de la Lliga Regionalista, que com afirma Seguí té com a principals els objectius de classe. Exposat l’any 1919 a Madrid, el discurs de Seguí és una desmitificació del catalanisme com a eina únicament burgesa. El catalanisme, precisament defensa Seguí, és més pur en l’obrerisme perquè no fa por als treballadors. La defensa nacional de Catalunya, fins i tot alliberada de l’Estat espanyol no fa por als treballadors, ans el contrari. És la Lliga, afirma Seguí, qui no vol permetre que el possible alliberament nacional es dugui a terme, perquè al que respon la Lliga és als interessos de classe, una classe que si defensa el nacionalisme i les estructures d’autogovern és per monopolitzar la política catalana.

Una possible independència només faria tirar enrere la burgesia, i tornar a “Madrid” a corre cuita a la recerca de la protecció de la monarquia.  Així, Seguí afirma que als treballadors la independència no els fa por, perque hi guanyarien molt més del que hi perdrien. I malgrat que Seguí mai va tenir la independència com a principal objectiu, sí que n’era conscient que la independència també possibilitaria, i en millors termes, l’entesa amb la resta de pobles ibèrics.

En aquest discurs, deixava entreveure, com hem comentat més amunt, la possibilitat de la creació d’un partit d’unió obrera. Tot i sortir de proposicions anarcosindicalistes, hi havia un sector força rellevant a Catalunya partidari de la participació política. Així, nombrosos destacats dirigents de la CNT (el propi Seguí, però també Pestaña, Periò o Foix) que no veurien amb mals ulls la creació d’un nou partit amb obrers d’esperit “bakuninista sindical”.

Per aquestes proposicions serà acusat de desviacionista i politicista per la vella guàrdia anarquista i pels sectors Faistes, però que va guanyar simpaties dels sectors socialistes i comunistes no partidaris d’Stalin (com ho demostra el vistiplau de Joaquín Maurin del POUM, que veuria amb bons ulls la defensa del dret d’autodeterminació i d’unitat obrera).

Amb la repressió de Martínez Anido, va ser detingut amb altres dirigents obrers. Fruit d’aquesta repressió moriria Francesc Layret, un dels principals suports de Seguí per a crear el partit. Seguí, al sortir de la presó de Maó de Menorca, torna a Barcelona, on seguí  teixint aquesta idea i entrant en contacte amb moviments obrers quan serà assassinat el 1923 al carrer cadena de Barcelona, a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana (agrupada entorn de la Lliga Regionalista) en el que també caurà Francesc Comes.  Amb el seu assassinat als 36 anys cauria un dels dirigents més rellevants del moviment obrer espanyol i català del segle XX, un defensor de la preparació cultural intel·lectual i tècnica dels obrers i un dels liders més recordats de l’anarcosindicalisme català.

Per saber-ne més: 

-Bar, Antonio. La CNT en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo. 1910-1026. Madrid, Akal D.L, 1981

-Cruells, Manuel. Salvador Seguí: el noi del Sucre. Barcelona, Ariel, 1974

-Seguí, Salvador. Escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975

Recursos web:

-Ciències Socials en Xarxa:

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/

-Història del moviment obrer:

http://www.veuobrera.org

-Cronologia de la vaga de la Canadenca:

http://www.scribd.com/fullscreen/40749953?access_key=key-1jr1twxclws2qxdphv8q&allow_share=true&view_mode=scroll

-Història: recursoss i materials d’història contemporània: http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/obrerisme.htm#PERSONATGES

Altres:

Crònica de l’assassinat de Salvador Seguí

http://altresbarcelones.blogspot.com.es/2010/09/lassassinat-de-salvador-segui-el-noi.html

Placa d’homenatge al Noi del Sucre al Carrer Cadena de Barcelona

Recomano profundament l’article “Tria els rics” d’Albert Sánchez Piñol

“Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919”. Sempre he trobat una bellesa immensa en aquesta frase tan somera, concisa, adorable per precisa. Segueix llegint-lo aquí.

Joan.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s