La pintura com a inversió i negoci en la Revolució econòmica neerlandesa del s.XVII

LA PINTURA COM A INVERSIÓ I NEGOCI

Aproximació al paper de l’art en la revolució econòmica

neerlandesa del Segle d’Or.

Introducció
Poques societats o periodes de la història han tingut als seus braços tants artistes com Holanda a principis del S. XVII. La llarga guerra dels vuitanta anys entre Espanya i les Províncies Baixos també coneguda com a guerra de Flandes, acabà el 1848 amb el reconeixement de la independència de les disset províncies sota l’Estat de les Províncies Unides. La victòria d’aquest incipient estat holandés inicià un ressorgiment polític, econòmic i cultural de grans dimensions, conegut com el Segle d’Or Holandés.
Aquest ressorgiment polític i econòmic afavorí l’enfortiment de la burgesia, qui es convertiria en l’ostentador del poder a les Províncies Unides, un fet que trasbalsava la correlació de poders a Europa i inaugurava una nova etapa en la història moderna. Per descomptat, aquesta nova balança de poder post-Revolució a favor de la burgesia, juntament amb l’estratègia militar i els fets geogràfics que acabarien donant la victòria a les províncies del Nord, influiria profundament aquest nou món en la disciplina de l’art neerlandés.

Cal tenir present doncs aquest fet en la relació entre la nova societat de poder burgés (amb tota la orientació econòmica de caire capitalista que se’n desprendrà) en l’auge abrupte de la producció artística a les Províncies Unides. Tanmateix, però, cal també tenir present no tant sols el nombre de vendes o la producció artística com a element mercantil, sinó també el prestigi de la pintura i de l’art en general i dels pintors holandesos en particular, com ho destaca el fet que en altres indrets d’Europa els pintors no siguin tant reconeguts, malgrat també ser un espai rellevant en l’imaginari cultural (com és el cas de França, per exemple).

Una bona teoria sobre aquesta proliferació de pintors i el seu prestigi seria explicada pel sentiment tradicional neerlandés d’afecció cap a la seva forma de viure, la llar i el seu paisatge característic. Molts dels seus ciutadans, ja amb un cert poder adquisitiu, per aquesta obertura i desenvolupament econòmic, invertirien els seus ingressos en pintures, en general barates i de tamany petit.

Els artistes, doncs, responien en aquesta demanda: confinats en unes grans ciutats en creixement constant (tant econòmic com espacial) els artistes poc a poc anaren conformant un art neerlandés d’inspiració urbana, que no necessàriament retratava fets urbans sinó que intentava reflectir els anhels i les voluntats d’aquestes elits urbanes de classe mitjana.
La realitat, el realisme entés com a transmissió de dramatisme el màxim ajustat a les captacions de l’ull humà, tornaria a la pintura holandesa. En són paradigma les grans escenes dramàtiques de Rembrandt, conformant una temàtica més dramàtica i humanística que devocional. Com explica Charles Wilson, les formes més populars han passat de la pintura bíblica o devocional o els simples fons (que també es mantingueren), a una onada innovadora de retrats, dels paisatges, les natures mortes, interiors i nombroses escenes socials i quotidianes.

Rembrandt – Filòsof meditant (1632, 28x34cm, oli sobre fusta. Museu del Louvre)

L’inici d’un nou ens mercatil: la Pintura
Així, els experts en Història de l’art calculen que durant el segle de l’Edat d’Or de la pintura de les Províncies Unides s’haurien arribat a produir entre cinc i deu milions d’obres d’art, de les quals tant sols n’haurien sobreviscut als nostres dies una centèssima part (fins i tot probablement menys). Aquesta gran xifra es deu a la proliferació de pintures en forma de còpies de les pintures originals o altres imatges pictòriques, que s’empreaven com a decoració en les llars holandeses, en xifres que arribaren a les quaranta o cinquanta pintures per habitació.

Aquestes pintures variaven notablement de preu: des d’imatges senzilles a l’abast de la majoria de ciutadans amb un mínim poder adquisitiu, fins a una obra “fijnschilder” de renom (tècnica pictòrica que intentava plasmar la realitat tal com era) que podia arribar a valdre el preu d’una casa benestant. Amb aquesta visió decorativa de la pintura, l’ofici de pintor passà a ser un ofici artesanal independent, i tret del mercat propi de l’art, a l’abast de mercaders i ciutadans adinerats, la producció pictòrica servia generalment per a la decoració personal de la llar. Per altra banda, l’orgull d’ésser retratat, la ostentació, el prestigi de tenir una gran obra o simplement decorar la casa va fer desenvolupar aquest ofici en la mesura que ho va fer a les Provincies Unides. No era infreqüent per exemple, que els rics comerciants es retratessin amb la família i les propietats al darrera, això sí, vestits austerament en un espai també auster, com correspon a la ètica calvinista.

Així, els quadres eren part de la inversió de la casa, de decoració de l’espai, però malgrat la ferma oposició d’una minoria holandesa lligada al radicalisme religiós d’alguns sectors de la societat, cal destacar que l’art holandés va ser molt més que un element mercantil més. A mesura que s’anava construint la societat protestant, la noblesa s’anà reduinit, així con la riquesa associada a aquest colectiu, i l’Esglèsia i la Cort anirien reduint el seu mecenatge, fent sortir els pintors del tradicional art pictòric bíblic o devocional.

El prestigi de l’artista: molt més que un joc econòmic
Com hem destacat més amunt, el fet que a les Províncies Unides el prestigi de l’art i el seu paper fos molt més important que al de la resta d’Estats europeus va ser perquè l’art holandés era un fort unificador social; reforçava i potenciava els valors comuns, enfortia les aspiracions i les conviccions complementant la unió i sentiment de pertanyença a
una mateixa cultura i nació. Era per tant un element que trascendia de manera excepcional al fet visual, i que no tant sols enfocava a els desitjos de les riques elits, sinó que s’orientava cap als fets i circumstàncies senzilles: espais, paisatges, experiències quotidianes o treballades escenes urbanes.

Els temes naturalistes comencen a reemplaçar a l’heroisme, a la pompa i exageració que caracteritzava l’art del Barroc, i malgrat que sempre havia existit una gran proporció de naturalisme a l’art neerlandès, en aquesta etapa de secularització de la temàtica es donava, com afirma Charles Wilson, una nova insistència en la observació i representació. Una nova insistència que els pintors holandesos tractaven de plasmar en les seves obres en forma d’entusiasme per les escenes de la vida quotidiana, un realisme quasi fotogràfic, plasmar els detalls de la realitat, per insignificants que siguin, per completar una imatge que sense aquest detalls seria irreal.

Així no només es compraven els quadres per decorar, sinó també per a la mera contemplació, pel plaer visual de les obres, que va causar que també l’ofici de pintor tingués els seus representants “prodigiosos” i grans prohoms de les Províncies Unides tinguessin dedicades places i carrers.

El paper del mecenatge: els interessos en la pintura
Tot això, però, s’ha d’entendre sota el paper rellevant que tindrà el mecenatge ja quea aquest mecenatge va ser clau per entendre el Segle d’Or holandés i el seu desenvolupament.

L’esglèsia i la monarquia havien estat tradicionalment els mecenes més importants del conjunt d’arts neerlandeses, però es veieren progressivament substituides (en aquest canvi en la balança de poders anteriorment descrit) per una nova fornada de ciutadans adinerats, provinent del món burgés i comerciant i que ara també administraven el poder. Després de la iconoclastia del món calvinista a mitjans del s.XVI, l’Esglèsia havia deixat pràcticament d’aportar ajuda monetària als pintors; ara tant sols pagava pràcticament per a la decoració dels òrgans de l’esglèsia. El paper de l’aristocràcia tampoc era molt esperançador per als artistes, com ho demostra el fet que la Casa d’Orange tampoc destacava pel seu mecenatge en comparacó amb altres cases europees (com si que feia per exemple Lluís XIV).

Però aquestes circumstàncies, lluny de fer desaparèixer la pintura, a curt i mitjà plaç el que produí va ser un canvi de visió i mentalitat de l’art pictòric. La pintura de tall històric i de mecenatge aristocràtic, va deixar pas a una nova categoria que reflectia també el nou entorn econòmic. Retrats, paisatges, escenes marines, bodegons, natures mortes, pintures de flora… elements en definitiva que altres temps havien existit tant sols com a imatges merament descriptives, ara esdevenien els temes centrals de la pintura sobre els que experimentar i millorar.

La vida del pintor: entre la misèria i el prestigi
La vida del pintor, malgrat que reconeguda, era força complicada. El mecenatge corrent no estava massa extés, pel que grans pintors de l’època d’or neerlandesa, en contra del que es pugui pensar, malvivien en una vida dura i sovint curta. És el cas de grans pintors holandesos com Frans Hals, Van Ruysdael, Hobbema o el mateix Vermeer. Aquest últim fins i tot morí devent una bona suma de diners al forner. Potser el cas més paradoxal és el de Rembrandt, que en una ocasió arribà a deure fins a 40.000 florins a un gran protector de les arts.

Aquesta gran suma de deutes, són una de les possibles explicacions a la gran i rapida producció pictòrica, així com també al ser accelerat final, ja que el segle d’Or en la pintura va durar poc més de cinquanta anys. Als anys seixanta del s.XVII la gran majoria de figures de la pintura holandesa ja havien desaparegut.

Aquest ràpid segle d’Or de la pintura holandesa també es deu en part a aquesta duresa del treball de l’ofici de pintor. Moltes vegades els pintors es veieren obligats a estar subjectes a limitacions imposades pels clients, molts dels quals la seva voluntat era adquirir una obra a baix preu, simple, i per això és d’especial referència la tècnica pictòrica que sobrepassava aquests limits imposats per la demanda.

Aquesta tècnica sobrepassava la formació teòrica de l’ofici de pintor, que encara s’organitzava en forma dels tradicionals gremis d’ofici, convertint el realisme holandés en un estil sense precedents en la pintura europea. Grups armoniosos, detallisme absolut, com captat al moment, harmonitzant una simplicitat de l’escena amb un detallisme pictòric profundament cuidat, amb perfecció en la tècnica.

En destaca per exemple la figura de Rembrandt, amb l’estil profund i misteriós que el caracteritza, intentant connectar la obra amb el públic. Retrats intemporals, destacat en autoretrats, com en escenes bíbliques o aspectes de la vida domèstica que mostren el realisme del segle d’or en el seu estat més pur. També és rellevant la figura de Vermeer, que malgrat que mentre va ser viu va passar desapercebut va ser redescobert a finals del segle XIX pels Impressionistes, que buscaven referents anteriors en el tractament de la llum, i que quedaren fascinats per l’obra de l’holandés. Vermeer aconseguia jugar amb la llum per encarnar la vida dels personatges de les seves obres, per donar sensació de temps i espai i una plenitud que envaïa l’esfera de fora el quadre.

Vermeer – El geògraf (1669, 53x47cm, oli sobre llenç, Museu Städel)

La oferta s’adapta a la demanda: La pintura en el joc del mercat
Per a poder mantenir la oferta al nivell de la demanda que havia augmentat de manera notable arran de la presa del poder per part de la burgesia, la tècnica pictòrica del realisme holandés evolucionà cap a una eficiència en termes de qualitat–preu per adaptar-se al mercat, mantenint així preus assequibles per abastar al màxim nombre de consumidors. En destaquen per exemple les pintures psiatgístiques de Jan Van Goyen, per exemple, que revolucionà la pintura tonal per adaptar-la a preus assequibles, influint
un bon nombre de pintors i desviant així la producció i atenció que tradicionalment havien tingut les pintures amb motius religiosos.

En la mateixa direcció, l’espai per a les elits l’ocupaven els nombrats anteriorment fijnschilders,que, veient l’èxit per a les masses del realisme paisatgístic de Van Goyen, prendrien el camí oposat per a pintar per a les elits holandeses, cercant la perfecció tècnica absoluta i esdevenint els pintors dels rics comerciants, les elits burgeses o els Mecenes que els acollien, bé per a distingir-se socialment o bé per a ser retratats per a la posteritat de la mà d’algun pintor de rellevància. Alguns d’aquests mecenes passarien doncs també a la història, com és el cas de Van Ruijven, el mecenes personal de Vermeer, que arribà a acaparar la meitat d la producció de l‘artista holandés, i del qual no es pot afirmar amb exactitut si influí en la producció de l’artista. Aquest conjunt de pintors fijnschilders, que durien a la màxima expressió el realisme holandés en la seva dimensió tècnica, viurien relativament aliens a les crisis econòmiques de la resta de treballadors del gremi de les arts pictòriques degut a que els seus compradors solien ser membres de l’altra esfera política, social i econòmica de les Províncies Unides.

Van Goyen – El riu (1652, 67×98, oli sobre roure. Wallraf-Richraz Museum)


Poc a poc, amb aquesta divisió de compradors i tot el que comportava, la pintura holandesa s’anà dividint en categories, que acabarien de donar un toc global a la pintura holandesa del segle XVII, aprofundint en la tènica i esdevenint autèntics especialistes en la pròpia matèria, influint de manera decisiva en altres escoles europees. Aquesta singular combinació de la tècnica i de la visió artística s’escamparia per Anglaterra especialment de la mà del pintor Van Dyck, qui des de la cort anglesa escamparia la
tècnica del segle d’or holandés arreu de la illa, així com altres pintors holandesos que s’establiren a París, influint en l’escola realista francesa de manera intensa. Un cas paradigmàtic seria el retrat del Cardenal Richelieu per Philippe de Champaigne, que, com tants d’altres, emigrà a les corts europees influides per la fama de la pintura neerlandesa, i s’establiria amb 19 anys a París, al servei de Maria de Medici.

Philippe de Champaigne – Triple retrat de Richelieu (1640, 58x72cm, oli sobre llenç. National Gallery)


Fins i tot un cop acabat el gran periode creador la influència holandesa va seguir existint a França o Anglaterra, influïdes per l’evolució en les rutes que traçaven els comerciants holandesos: a mesura que aquests anaren connectant el Bàltic i el Mediterrani, els artistes també s’anaren escampant arreu dels països, tant al nord com al sud, de Noruega a la Toscana, escampant la tècnica pictòrica que acabaria influint també en l’arquitectura i l’escultura.

Aquesta adaptació de l’art holandés arreu de les diferents cultures i tradicions artístiques es degué a aquesta especialització en les categories dins d’aquest realisme, permetent després poder expandir-se i ser un referent als diversos punts d’Europa on hi tingué presència. La mercantilització de l’art holandés, sortint de l’esfera únicament de la classe més benestant per primer cop en la història de l’art a Occident, va permtre un fort desenvolupament de l’art, més que en cap altre país.

Representacions urbanes i del camp, les nits de tardor i dels llargs paisatges infinits, dels grans ports, les marines mercants, la vida del món mariner, les escenes quotidianes interiors fent d’escenes banals autèntiques transmissions d’efecte a l’espectador…
Un conjunt d’especialitzacions van permetre als pintors no tant sols innovar en la seva tècnica sinó que alhora, com ho demostren entre d’altres els grans genis Vermeer i Rembrandt, molt d’ells es deixaren influir per les múltiples categories per oferir una obra compacta i global, integradora i magistral que incorporava múltiples aspectes. Aquests pintors del paisatge havien desenvolupat una tècnica naturalista exemplar, tant de camp com en zones urbanes, d’escenes quotidianes o d’espais imaginaris, tant en un primer pla com obres on l’espectador es trobava dins del punt de vista d’un ocell.

Eren doncs espais que s’interrelacionaven donant una consistència i una harmonia que permetè així adaptar-se a les altres realitats geogràfiques on s’escampà.

Hendrick Avercamp – Paisatge d’hivern amb patinadors (1609, 77x131cm, oli sobre retaule. Rijksmuseum d’Amsterdam)

La pintura com a font de comerç
El pintor Samuel Van Hoogstraten, escrigué el 1678 que els artistes, al veure opcions de feina en l’art de pintar, aprenien tant ràpid i amb tanta traça l’art de pintor que fins i tot podien fer-ne una al dia, buscant no tant sols el benefici econòmic sinó també la fama que els podia reportar la bona feina.

Aquesta recerca de fama i ànim de lucre dels artistes provocà lluites per ésser considerats els millors en el seu àmbit, provocant rivalitats artístiques que, lluny de fer disminuir el nombre de pintors, n’augmentaren el nombre i la qualitat de les seves pintures, en un intent de fer-se forat entre els grans pintors, afavorint de retruc la tècnica holandesa.

Al llarg de tot el s.XVII les pintures eren venudes a diferents espais, preus i llocs. No era infreqüent que, per exemple, es compressin directament als artistes als seus propis estudis, així com a uns distribuidors d’art, comerciants de peces artístiques, que influits per la mentalitat de l’època havien vist un ninxol econòmic i de forta demanda sobre el qual bastir les seves empreses. Molts d’ells, fins i tot havien realitzat catàlegs pels clients, que podien satisfer les necessitats d’aquests en poc temps gràcies a l’encàrrec a estudis de pintors preparats per a la còpia. Quan els propietaris morien, aquestes pintures es reincorporaven al mercat a través de subastes.

Aquest nombre de pintors es calcula que va ser de l’ordre d’un pintor cada 2000 o 3000 habitants, una proporció molt alta en comparació amb altres zones europees, com per exemple Itàlia, una de les zones artísticament més productives.
No és d’estranyar doncs, que un bon nombre de pintors, especialment els retratistes amb bona formació, formessin part dels cercles benestants, amb ingressos molt superiors a la mitja dels treballadors d’ofici de l’època, tot i que no suficient per mantenir-se amb aquest sol ofici. Al llarg del segle XVII s’esdevindria una refundació de caràcter gremial, renovant el concepte comercial de l’art, on els pintors crearen les seves pròpies associacions de caràcter comercial, les anomenades germandats, per poder alliberar-se de les restriccions gremials que limitaven la competència.

En destaca la Germandat de Sant Lluc, que ja existia des del segle XIV com a conjunt d’organitzacións locals que agrupava nombrosos treballadors del ram artístic, però que en el cas de la ciutat holandesa de Delf es creà tardanament de la mà de Vermeer per a donar resposta a aquest fet, regulant especificament l’ofici de pintor.
Aquesta regulació es duia a terme amb una formació costosa, tant temporalment com econòmicament on el jove artista aspirant a pintor havia d’ésser acceptat pel gremi mitjançant un llarguissim procés d’aprenentatge a l’abast de poques butxaques.

L’ingrés al gremi: la professionalització de la professió

Els pintors que s’havien format en aquest Gremi de Sant Lluc s’ha estudiat que guanyaven aproximadament entre 1100 i 1400 florins a l’any (el preu d’una casa de nivell alt era d’un 1000 florins, i el preu mitjà d’una obra senzilla sense autor de renom
era d’uns 20 florins). Uns ingressos molt alts en comparació amb les tres vegades menys que podia guanyar en el mateix nivell un fuster. Això sense tenir en compte els selectes membres que eren els preferits de les capes més riques de la societat.
Aquests selectes membres podrien , per exemple en el cas del propi Rembrandt, fer pagar per un retrat seu la xifra de 500 florins, o del pintor Gerrit Dou, de qui es podia arriba a pagar el doble (la feina de pintor es pagava generalment per hores, amb tarifes segons pintors o estudis).

La decadència de la pintura del segle d’or neerlandés: l’inici de la fi

Aquest sistema de producció mercantil (sovint en massa) d’obres pictòriques, així com el seu desenvolupament tècnic i tecnològic per a adaptar-se al nou ens comercial que dotava aquesta disciplina, va veure’s en clara decadència a la segona meitat del segle.

Pel que fa als motius polítics i econòmics, l’esclat de la Segona Guerra Anglo-holandesa pel control dels mars i les rutes de comerç entre el 1665 i el 1667, tot i acabar amb victòria holandesa va significar un daltabaix al model econòmic i l’evolució social de les Províncies Unides, que es veuria aprofundit el 1672 amb l’any del desastre (també conegut com Rampjaar), on esclatarien les guerres Franco-holandesa i la Tercera Guerra Anglo-holandesa que durarien sis i dos anys respectivament.
Aquest trasbals econòmic afectaria (com reconeixeria el propi Vermeer) profundament al mercat de l’art, fent apaivagar l’esplendor del Segle d’Or holandés, ja que el mercat de l’art anava profundament lligat a l’economia estatal.

A aquests fets també cal sumar que durant tota la primera meitat de segle s’havia produit una sobreoferta de producció, que va fer que al llarg de la segona part de segle molts pintors no pogueren seguir competint amb les nombroses obres que corrien (moltes se seguien venent malgrat que els seus autors havien mort). Això va portar a molts pintors a declarar-se en bancarrota, com el propi Vermeer, que afectat per aquest estancament en la venda en patí les conseqüències. Moltes d’ells plegaren o es dedicaren a altres oficis.
S’iniciava així la decadència en l’art holandés, que portaria irremediablement a l’inici del final del segle d’or dels Països Baixos.

Joan Ferran i Sala

Per saber-ne més:
-Wilson, Charles. Los Países Bajos y la cultura europea en el Siglo XVII. Ed. Guadarrama, Madrid, 1968.

-Sutton, Peter C. El Siglo de oro del paisaje holandés. Ed. Fundación Colección Thyssen-Bornemisza. Madrid, 1995. -Taine, Hippolyte. La Pintura en los Paises Bajos. Ed. La España Moderna. Madrid, 1930
Recursos web:

-Bozal, Valeriano. La pintura holandesa del siglo XVII y los orígenes del mundo moderno. Fundación Juan March. Data de consulta: 25/11/2013.

Url: http://www.march.es/recursos_web/culturales/documentos/conferencias/resumenesbif/127.pdf

File:Rembrandt Christ in the Storm on the Lake of Galilee.jpg

Rembrandt – Tormenta al mar de Galilea, Oli sobre llenç, 160 × 128, 1633. Quadre en situació desconeguda per robatori.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s