Angela Davis: el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel

Introducció: un món nou

Hem de construir un nou món, un món molt millor, un món on la dignitat eterna de l’home sigui respectada

Harry Truman, President dels Estats Units d’Amèrica, 1945

 

Sobre aquesta declaració solemne Harry Truman, 33è president dels Estats Units d’Amèrica i artífex del llançament de les dues bombes atòmiques que sacsejarien el món, obria una nova etapa al món contemporani.

La Segona Guerra mundial acabava amb uns Estats Units que des d’ençà del final de la guerra dominarien els afers internacionals. El país, que no havia estat devastat per la crueltat bèlica, s’havia sabut sobreposar a les pèrdues humanes consolidant un sistema polític del que procuraría fer-ne bandera, obrint-se al món i presentant-se, com aquell any la revista Time va titular, “el segle dels Estats Units”.

En aquest “segle dels Estats Units” no hi podía haver competidors, i molt menys ideològicament, així que a partir d’aquest final de la guerra s’obrí una nova perspectiva passivament bèlica: la coneguda Guerra Freda amb la Unió Soviètica. En aquesta direcció, els ciutadans nordamericans acceptaren un augment progressiu de l’autoritat del Govern en el nom de la defensa de la seguretat, la prosperitat i “l’american way of life”. Un model econòmic que adquiriren progresivament les capes mitjanes de la societat. Però poc a poc, dins de la propia societat nordamèricana, sectors descontents començaren a qüestionar les regles de joc, destruint el consens que es volia imposar.

Durant la década dels cinquanta, en nom d’una llibertat universal que per a ells no era prevista, els afroamericans iniciaren onades de reivindicacions, on més tard s’hi unirien altres grups i col·lectius representants de minories, així com entraren les primeres reivindicacions feministes.

Ja entrats als seixanta, els estudiants protestaren activament pel vergonyós paper del seu país en política exterior, fonamentalment en la dura guerra del Vietnam. Eren doncs, temps de canvi en una societat que vivía marcada per la tensió d’una Guerra Freda que acompanyaria la cultura política del país fins a les portes del segle XXI.

En el pla econòmic, el creixement del país va ser espectacular, com ho demostra el creixement del 400% en la venta d’automòbils en la dècada posterior al final de la guerra. Les polítiques públiques estatals eren fortes, i la creació de nombroses franquícies (n’es un símbol l’empresa McDonalds) i altres empreses mitjanes consolidaren una classe mitjana econòmicament estable que debilità el paper sindical, eliminant en certa manera també així les diferències de classe.

Aquest creixement econòmic unit a una mobilitat laboral en augment, crearen nombrosos suburbis al voltant de les grans ciutats on les famílies esperaven trobar-hi un habitatge assequible, empesos per les noves pautes socials que els transmetia un món televisiu cada dia més extés a les llars.

Un món que reforçava una cultura homogènia mostrant unes pautes socials unificades. En certa manera, l’ideal americà extés arreu per Hollywood s’havia consolidat fins a crear un sentiment hegemònic, una sensació d’uniformitat, una mena de conformitat passiva al país.

En aquest ideal americà, la ideologia de la domesticitat formava part consubstancial de l’ADN familiar del país: s’esperava de l’home ser la base econòmica del país, mentre que la dona era la responsable de la casa, tot i també combinar les tasques de la llar amb el “deure no escrit” de tenir feina.

Un home exemplificat i visibilitat com a ex soldat, com un patriota lluitador que ha entregat el seu cos a la defensa dels valors americans, esdevenint un admirable protector del país en públic i de la família en privat, que assegurava la subsistència econòmica familiar tot assegurant també la protecció física.

Per altra banda, s’esperava de la dona una correcta formació marital: tenir cura de l’estètica de la casa, símbol de prosperitat, així com de la descendència, símbol de la unitat familiar i del futur del país: així, es comminava a la dona a treballar: una dona treballadora, atenta amb el marit i amb cura de la casa era un dels objectius de la perfecció femenina.

Però enmig d’aquesta societat aparentment passiva i patriarcal començava a remoure una contracultura juvenil i cultural que no acceptava la mecanització social homogeneïtzadora, com en destaquen per exemple l’escriptor Kerouac amb les seves provocadores obres, el poeta Ginsberg (l’obra principal del qual fou incautada per la policia per obscena) o el naixement del provocatiu rock and roll d’Elvis Presley, un estil musial i estètic vist amb disconformitat als moments inicials.

D’altres col·lectius socials també començaren a mostrar públicament la seva disconformitat que ja havia quedat palesa durant la guerra. En ple conflicte bèl·lic, es mostraren contraris a la discriminació racial en el servei militar, aconseguint petites conquestes de drets. En el mateix període, nombrosos afroamericans anaren del vell Sud  granger a les ciutats “avançades” del nord, on esperaven trobar llocs de feina dignes: acabaren en els abans esmentats suburbis, barris urbans pobres i sense perspectives de futur: molts dels soldats  afroamericans, després d’entregar la vida pel país, veien com no era reconegut el seu esforç al ser tractats com a ciutadans de segona: en un clar paradigma de la mentalitat americana, la població dels Estats Units veia amb distància i fredor com l’afroamericà Jack Robinson descol·locava la “moralitat blanca” del país al començar a jugar a les grans lligues americanes de baseball reservades per als blancs (els negres tenien la seva pròpia lliga).

En certa manera, Harry Truman donà suport a aquests drets civils. Molts historiadors expliquen que el que pretenia fonamentalment era buscar suports per a la Guerra Freda a països africans o asiàtics, amb minories marginalitzades dins dels EUA, que estaven recelosos de la política racial americana. Sigui com sigui constament es trobà amb els obstacles sempre presents de dirigents polítics del Sud.

Un Sud on els afroamericans tenien molts pocs o cap dret civil, limitats per lleis racials intolerants que els segregaven en molts espais de la vida quotidiana i on en general no podien votar (registrar-se com a votant sovint era prou per perdre la feina, ser apallissat o desallotjat).

La National Association for the Advancement of Colored People (NAACP, fundada el 1906) va liderar els esforços (en bona mesura inútils) per anular la segregació racial entre estudiants, que no arribaria fins a l’any 1954 i que provocaria crisis com les de l’institut de Little Rock, a Arkansas, on va caldre fins i tot l’acció dels soldats federals per al compliment de l’acceptació de nou estudiants afroamericans al centre, que tancà les seves portes durant un curs. Una altra fita destacada que resta a la memòria col·lectiva per la lluita dels drets civils dels afroamericans va tenir lloc a Montgomery, Alabama, un any després, quan Rosa Parks, secretaria a l’oficina de la NAACP a l’estat, que es negà a aixecar-se dels seients del davant de l’autobus, reservat als blancs, fet pel qual fou detinguda. Emergiria Marthin Luther King, portaveu de la protesta d’aquest fet, que en forma de boicot eliminaria poc després la segregació racial als autobusos.

 

L’any 1960, s’aprovaria la Llei de drets civils, amb sancions severes per a qui intentés impedir el vot als afroamericans.

Malgrat tot, era sabut que la força de les lleis no aconseguiria canviar la mentalitat d’una capa molt important de la població, especialment del Sud, recelosa dels drets que anaren adquirint els afroamericans. Davant d’aquest estira i arronsa, organitzacions com el Black Panther Party, organització política que reclamava el dret a posseir armes als afroamericans i per la defensa dels seus drets, va remoure les consciències tant d’un sector afroamericà silenciat, com d’una societat publicitàriament “blanca” que veia amb recels l’acceptació plena dels ciutadans negres dels Estats Units.

Joventut, consciència, identitat: viure és prendre partit

Enmig d’aquest panorama difícil per a la població negra (i especialment per a la dona afroamericana) va néixer un 26 de gener de 1944 la que esdevindria un icone per al feminisme i la lluita pels drets dels afroamericans Angela Yvonne Davis.

Angela Davis va néixer a la ciutat de Birmingham, a Alabama, un estat del sud. Era filla de dos professors d’escola (el pare després treballaria a una gasolinera. La mare de Davis va ser cap d’organització de la Southern Negro Congress, una organització relacionada amb el Partit Comunista dels EUA. Per tant doncs, Davis va créixer envoltada  del pensament intel·lectual comunista influïda per la seva mare.

Amb tres germans més, va créixer a Dynamite Hill, un suburbi de la ciutat marcat pel permanent conflicte racial. Sovint, explica Davis, membres del Ku Klux Klan incendiaven cases de ciutadans negres. Un conflicte racial permanent que es traslladaria també a l’escola de Davis A. Tuggle School, una escola únicament per a negres. 

Més endavant, mitjançant una beca per a estudiants negres del sud, se n’anà al nord dels EUA, a Nova York, on entrà en contacte amb el món socialista i comunista i entrà a militar en nuclis juvenils comunistes relacionats amb el que posteriorment seria el partit on entrà a militar, el Partit Comunista dels EUA.

De nou becada, entrà a Filosofia la Universitat de Brandeis, a Massachusetts, on va ser una de les tres úniques estudiants negres al seu primer any. Allà topà amb el sociòleg i filòsof de l’escola de Frankfurt Herbert Marcuse, de qui esdevindria estudiant, i en paraules seves, aprendria de Marcuse “la possibilitat de ser una acadèmica, una activista, una estudiant i una revolucionària”. Després de nombrosos viatges arreu d’Europa, esdevindria una estudiant incansable del filòsof francès Sartre. Tant que acabaria estudiant a França, on vivia quan se n’assabentà de la bomba a l’església de Birmingham el 1963, un atemptat sagnant perpetrat per membres del Ku Klux Klan i que marcaria la seva visió de la política. Després de graduar-se el 1965 amb magna cum laude, estudià influïda per Marcuse a la Universitat de Frankfurt on entrà en contacte amb partidaris i detractors del comunisme i del capitalisme en la dividida Alemanya i d’on aprengué i aprofunditzà sobre l’aplicació pràctica de les seves idees polítiques.

Els esdeveniments en el conflicte racial als Estats Units i la creació del Black Panther Party la feren tornar a casa, als Estats Units, i seguí estudiant a la Universitat de California on Marcuse s’havia mogut per a seguir impartint classes.

Ja de tornada cap als Estats Units, Angela Davis assistí a Londres a una conferència sobre l’alliberament: allà se sentí decepcionada degut al rebuig del sector negre de la conferència, que rebutjaven el comunisme al considerar-la com a una “ideologia de blancs”.

Acabat el màster i doctorada en Filosofia a la Humboldt University de Berlin Est, esdevindria professora assistent al departament de filosofia a la Universitat de California al 1969 i ja començà a destacar per la seva fama de feminista radical i d’activista, a més a més de membre del Partit Comunista dels Estats Units i simpatitzant obertament del moviment d’autodefensa Black Panther Party.

 

 La Universitat: el camp de batalla de la teòria

Probablement fou aquesta entrada a formar part de la Universitat de California la que d’alguna manera eixamplà el camp d’acció de Davis en situar-la en un primer pla mediàtic.

El consell universitari de la Universitat de California, rebent la pressió d’un polític amb projecció (aleshores sota el càrrec de Governador de California) anomenat Ronald Reagan, l’acomiadà per pertànyer al Partit Comunista, aixecant nombrosos debats arreu dels Estats Units davant d’aquest atac a la llibertat de càtedra.

Malgrat que un jutge declarà nul el seu acomiadament, el consell universitari cercà altres maneres legals per tal d’expulsar-la de la docència, i ho aconseguí finalment el juny de 1970 sota l’acusació “llenguatge inflamatori” als seus discursos.

 

El carrer: El camp de batalla de la pràctica

Mitjançant aquests discursos que la portaren a ser acomiadada al 1970 de la Universitat de California, Angela Davis destacà ràpidament per la seva oposició a la guerra del Vietnam, així com per les denúncies sobre racisme i sexisme en una societat americana falsament i pretesa perfecta.

De la mateixa manera, fou també abanderada de lluites de col·lectius pels drets dels gais i per un concepte de presó substancialment diferent, prou com per ser considerada abolicionista. El socialisme, que per Davis era el sistema que canviaria aquestes desigualtats al proposar la igualtat absoluta entre homes i dones, la portaria del 1980 al 1984 Davis a concórrer per al càrrec de vicepresidenta dels Estats Units pel Partit Comunista. Més endavant, demanà l’entrada dels radicals a les files del partit demòcrata americà, donat el baix suport de la població nordamericana al Partit Comunista.

Un fet l’any 1970 canvià radicalment la vida d’Angela Davis. Aquell any Davis estava immersa en l’estudi del món penitenciari i de les condicions a les presons. Va quedar impactada en un cas paradigmàtic de dos reclusos afroamericans, George Jackson i W.L. Nolen, que obriren una secció de les Black Panthers dins de la presó Soledad de California. Nolen, que incomodava un dels guardes de la presó per denuncies de tracte vexatori per la condició ètnica d’aquest, va ser assassinat juntament amb dos presoners negres més per part del citat guarda. Aquest assassinat incomprensiblement va ser titllat pel jurat d’homicidi “justificable”. Poc després, i considerat com a represàlia, un guàrdia va ser trobat mort, i Jackson i dos presoners més van ser acusats de la seva mort.

L’agost de 1970, el germà petit de Jackson, entrà a la cort judicial prenent d’ostatge el jutge Harold Haley i tres jurats més i exigint la llibertat dels tres acusats per l’assassinat del guarda penitenciari. Durant l’acció, el jutge i els tres homes negres moriren en l’intercanvi de trets, i un dels membres del jurat i el fiscal van ser ferits.

Pel número de sèrie emprat en la compra de les armes que s’usaren en aquests fets, la policia vinculà l’adquisició de les armes amb Angela Davis, i s’emeté una ordre d’arrest contra Davis. Immediatament, Angela Davis entrà en la llista de fugitius més buscats de l’FBI al desaparèixer.

Davis hagué de fugir de Califòrnia, i segons la seva autobiografia, es va amagar a casa un company movent-se durant les nits.

Dos mesos després, l’octubre de 1970, agents de l’FBI descobriren el seu cotxe a un Motel de Nova York. Llavors, Angela Davis ja era qualificada de terrorista pels mitjans de comunicació.

Al gener següent, després de tres mesos de presó, va comparèixer davant el jutge declarant la seva innocència. Milers de persones arreu del país, durant aquests mesos de captiveri, anaren formant un moviment de pressió per conscienciar sobre el judici a Davis, reclamant-ne la seva llibertat. Si a Nova York en destacaria el comitè dels Black People in Defense of Angela Davis, l’any 1971 en serien més de 200 els comitès locals als Estats Units i fins a 67 a l’estranger.

L’any 1972, en part gràcies a aquesta pressió i després de setze mesos de presó provisional, l’estat va alliberar Davis de la presó. Un granger compromès amb el moviment i un empresari li pagaren la fiança, i més endavant el jutge i el jurat (format per persones blanques) la declararen definitivament no culpable al no poder-se demostrar la seva cupabilitat en l’atemptat, malgrat ser la propietària de les armes usades en ell.

Aquest fet definitivament portà Angela Davis a ser una activista mediàtica. Incansablement, aprofità aquest tractament mediàtic per seguir amb la lluita per l’alliberament de les minories.

 

“Allò personal és allò polític”: L’emancipació de la dona negra

Els tres estigmes

L’activisme d’Angela Davis està definit per tres “estigmes socials” que conflueixen en la seva persona. Aquestes vesants marcaran decisivament els principis sobre els quals es basarà la seva reflexió així com les propostes d’aplicació pràctica dels canvis necessaris per a superar-los:

En primer lloc i com apuntava el context nordamericà, Angela Davis va néixer en un món de discurs humanista “alliberador” però de desigual pràctica: estigmatitzada per la raça, la condició d’afroamericà als EUA de la llibertat era un debat controvertit i de deferència del poder cap aquest col·lectiu, un fet que a Angela la portà a estudiar l’evolució d’aquest col·lectiu, la seva història (sovint amagada en la història oficial i en l’imaginari col·lectiu de la creació de la nació americana) i en certa manera a encapçalar la lluita per a l’alliberament de condició ètnica.

En segon lloc, Angela Davis percebé aquest món “ètnicament” desigual des d’una perspectiva condicionada per la seva feminitat. Una feminitat reprimida per una publicitat indirecta nascuda de la cultura política oficial americana, que relegava la dona a ser l’espai d’ordre i estabilitat de la família. Una família entesa com a família nuclear on la dona era la cap de la llar, destruint així l’autonomia de la dona, ja que era l’home qui tenia l’autonomia.

De la mateixa manera, Angela Davis hagué de practicar una doble lluita més complexa en aquest sentit: Angela Davis no tant sols creia necessària la lluita per a l’alliberament de la dona com a part inherent a la societat, o la lluita per a l’alliberament de l’afroamericà com a part igualment inherent a la societat, sinó també la lluita per a l’alliberament de la dona com a part inherent del col·lectiu negre que lluitava pel seu alliberament. Angela Davis veié també dins del col·lectiu de lluita afroamericana la necessitat d’establir pautes per a no caure en els patrons patriarcals, ja que sovint es menystenia el poder de la dona dins d’aquestes organitzacions polítiques.

En tercer lloc i no per això menys important, convergia en ella el tercer factor de lluita: el seu comunisme militant. Angela Davis confraternitzà amb les idees del socialisme des de ben aviat i trobà en elles la base del que seria conegut com a feminisme socialista. Aquest feminisme socialista en els quals creia Angela Davis emfatitzava la necessitat d’arribar al socialisme per a acabar amb les diferències entre individus, però que malgrat tot,  l’estadi socialista seria en va si no es tenia fermament en compte el debat sobre el racisme i el sexism dins el propi moviment socialista.

 

L’esclavisme, punt de partida

Així, aquests tres vectors convergiren en la reflexió de Davis sobre la situació femenina, partint del passat: calia entendre la història de la opressió als EUA, i un cop analitzada, traçar possibles solucions.

Aquest anàlisi sobre la història de l’esclavisme la traça a l’entorn del llibre Women Race and Class. En ell, explica que la dona negra era igual que l’home negre en l’opressió que rebien: dins de la comunitat esclava hi havia equiparació social de la dona respecte de l’home.

La condició de dona dins de l’esclavisme, doncs, l’anul·lava d’esdevenir un individu i era considerada un estri, una eina de treball. Quan l’abolició del comerç d’esclaus fou aplicat, no se’n prohibí la reproducció, motiu pel qual es cuidà la dona tant sols com a estri reproductiu per a engendrar nous esclaus, privant-la de tota sexualitat (molt sovint esdevenint esclava també sexual) així com de la privació del càrrec del fills, que sovint li eren retirats al poc temps de nàixer.

Això va fer aprofundir en el sentiment de dominació i la por de les dones negres. Angela Davis,  però, argumenta que aquest sentiment, lluny de frenar la dona de la lluita pels seus drets accelerà la seva participació en moviments abolicionistes i de boicot a l’esclavisme.

 

La violència contra la dona: un fet estructural?

Per Davis, l’acte de la violació és un exemple molt clar relacionat directament amb les estructures de poder d’una societat donada. Malgrat tot, és complex en quant a la seva explicació, ja que es barregen en aquest fet estructures complexes i interrelacionades sobre la percepció en una societat de la raça, el gènere i la opressió de classe que caracteritza tota societat.

Per tant, per Davis la violència contra la dona és un fet clau per a l’alliberament de la dona que cal resoldre en el conjunt de la societat. Però per resoldre’l, cal tenir molt clara aquesta definició de violència: també són violència els atacs de la dona sobre la seva autonomia sexual i reproductiva, i posa per exemple la persecució de clíniques avortistes, l’esterilització de la dona, l’estigmatització de l’homosexualitat i de l’adopció per part de parelles del mateix sexe. En el cas de la violació, Davis creu que hi ha un problema de base: cal canviar el concepte de subjecte. Actualment, les víctimes de violació (explica Davis) són percebudes per la societat com a immoral, que veu el fet en sí com un “acte sexual” quan cal tenir present que no és sinó un acte de poder i dominació d’un individu sobre un altre.

Pel que fa al paper dels negres en aquests fets, Davis desmunta la teoria que són els homes negres el col·lectiu més propens a ser subjectes de violació i les dones blanques l’objecte de tal, mitjançant l’ús d’estadístiques.

 

La lluita de la dona pels drets civils

Angela Davis, mig en clau d’homenatge mig en clau d’analisi, centrà també part del seu estudi en l’evolució del feminisme combatiu pels drets civils. Malgrat que enhalteix la figura de Cady Stanton (de qui reconeix el seu coratge i la seva capacitat de convocatòria) crítica dels moviments feministes del segle XIX el poc interès en les necessitats diferents de la dona negra respecte al discurs central de la “dona treballadora blanca”. Un bon exemple és el debat sobre el vot de la dona negra, un debat que no es tingué sobre la dona blanca un cop aquesta conquerí el vot després de la Guerra Civil.

Davis veié aquí l’obstacle que suposava ser negra per a l’alliberament de la dona, de qui senyala un seguiment de la seva opressió al segle XX.

Una opressió de doble vessant, racial i de gènere, que segons Davis anaren pràcticament en fusió, un fet complicat per a la seva evolució: durant l’eclosió del moviment pels drets civils, sovint el paper de la dona negra i les seves reivindicacions eren vist com una amenaça per l’evolució dels drets civils de l’home negre.

D’aquí, Davis tingué clar que l’alliberament havia de ser total, prenent partit des de totes les arestes del problema sense separar les lluites per raça, gènere o condició política: calia unitat i enfrontament amb el tot per l’alliberament del tot, ja que les en les conquestes de parcel·les de drets mai es tenien en compte els drets de les veritables minories, que ho eren fins i tot dins dels col·lectius en lluita.

 

Els drets reproductius

Per a Davis una base d’aquest alliberament femení era la conquesta pels drets reproductius de la dona. La dona havia de ser subjecte (i únic subjecte) de ple dret sobre el seu propi cos i sobre la seva reproducció, un fet que al llarg de la història havia estat negat, especialment pel que fa a les dones negres i exemplificat no tant sols en la procreació per a l’esclavisme, sinó també en l’esterilització de població considerada defectuosa o indesitjable, molta de la qual era població negra, un fet que Davis qualifica de proper al genocidi de minories. La reproducció i tot el que se’n deriva havia de ser una conquesta bàsica pels drets de les dones, i sota cap concepte podia ser pres ni regulat per part de ningú tret de les pròpies dones.

 

L’educació

Per Davis l’educació era un dels pilars fonamentals de l’alliberació de la dona negra. L’exclusió sistemàtica del sistema de la dona negra es devia en bona mesura a l’exclusió del sistema educatiu americà, un problema que havia evolucionat al llarg dels anys, sovint amb la unió de blancs i negres (com explica respecte d’alguns instituts del sud dels EUA, en el qual la col·laboració entre blancs i negres va fer possible l’educació de les nenes afroamericanes). Magrat tot, quedava molt camí per recórrer, ja que un dels últims topalls era el gran problema de les oportunitats.

 

Quan tot convergeix: dona, raça i classe

En un altre intent per intentar atacar el problema d’arrel, Davis creu que cal anar més lluny encara per a solucionar la integració de la dona negra a la societat. No es tracta tant sols de combatre la violència contra la dona o d’autonomitzar la dona negra mitjançant l’educació. Com s’esmentava anteriorment, cal també un canvi de consciència, un canvi de concepció de gènere del conjunt de la societat. El canvi no només havia d’afectar la dona amb les mesures abans esmentades: calia transformar el pensament de la societat. De res servia una dona titllada d’alliberada i amb formació si les oportunitats de prosperar no passaven d’esdevenir donar de fer feines o treballadora precària. Cal, per Davis, un canvi de paradigma social que cerqui la percepció d’igualtat, evitant, en la mateixa direcció, el sexisme que s’estableix inclús entre les organitzacions que diuen lluitar per l’alliberament humà.

En aquest sentit doncs, Davis matitza que no hi ha “un” feminisme, sinó molts: i l’eficaç és el que lluita contra la homofòbia, l’explotació de classe, raça i gènere, el capitalisme i l’imperialisme.

El feminisme global:

De la mateixa manera que s’ha d’afrontar la lluita per l’alliberament en un sentit conjunt també és necessari comprendre la lluita pels drets de la dona des d’una perspectiva global en termes geogràfics, aprenent de les experiències dels altres països així com estrenyent la cooperació entre activistes a nivell internacional en les respectives lluites.

Com passa amb les oportunitats en la societat, de res serveix l’alliberament de la “dona blanca occidental” si la resta del món segueix sota criteris sexistes i patriarcals. Les noves tecnologies i l’accés a informació constant d’arreu del planeta cal girar-la en favor de lalluita per l’alliberament de la dona, i segons Davis (qui ho demostra assistint a nombroses convencions internacionals) cal un suport internacionalista que deixi enrere la concepció nacional, ja que, com afirma Davis, el gènere no té fronteres.

 

Després de la tempesta: Angela Davis i les noves perspectives de lluita en la situació de la dona.

Angela Davis, un cop viscut el llarg trasbals vital que suposà ser acomiadada de la Universitat de California per la seva filiació comunista i la dura peripècia de ser acusada de còmplice d’assassinat i conspiració (i posteriorment declarada no culpable pel jurat) va seguir amb el compromís polític adquirit. Visità Cuba, on fou rebuda com una heroïna pels cubans i pels afrocubans per la seva doble condició esmentada anteriorment. Davis quedà profundament impregnada de la teoria que el socialisme era l’únic sistema sota el qual eren eliminats els conflictes racials, considerant Cuba com un país lliure de racisme. Uns anys més tard, viatjaria a la Rússia soviètica on rebria el Premi de la Pau Vladimir Lenin en reconeixement per la seva lluita pels drets civils.      

Un cop als Estats Units, acceptaria una plaça de professor d’estudis ètnics a la San Francisco State University del 1980 al 1984. Més endavant, esdevindria després de molts anys professora un altre cop de la Universitat de California en estudis feministes, fins la seva retirada l’any 2008.

Noves perspectives de lluita

Això no l’ha frenat de seguir en la seva vessant activista en la lluita feminista. Davis, lluny de ser optimista, segueix obrint nous camins sobre els quals treballar cap a la conquesta de més drets. En primer lloc, segueix en peu la necessitat d’assegurar la independència econòmica de les dones, ja que (en la seva visió de la globalitat) si bé és cert que en molts països això en bona mesura succeeix, no és menys cert que en gran part de les societats humanes això no passa. En relació a aquest fet, Davis també posa l’accent en una necessitat fonamental que té lloc arreu del món sense exepcions, com és l’equiparament de sous entre homes i dones així com el millorament de la qualitat de vida femenina arreu del planeta. En la línia del pensament de Davis, aquest alliberament (o aquest continuu alliberament) ha d’anar de la mà del conjunt de lluites conjuntes: anticapitalistes, antipatriarcal i per un model igualitari en les relacions humanes.

Antics debats que mai han marxat

De la mateixa manera, Davis creu que molts dels problemes que el feminisme radical denunciava als anys seixanta i setanta segueixen sent presents en la nostra societat de forma més o menys visible, prenent noves formes d’expressió però mantenint l’essència sexista i de dominació de la dona. Si trenta anys enrere Davis denunciava que l’alliberament de la dona blanca tant sols cercava l’alliberament de la dona “blanca”, prescindint de la negra, actualment creu que l’accent s’ha mogut, però que no n’ha canviat el contingut. Si ahir era la dona negra, avui per exemple és l’estatus econòmic el que fixa el nivell d’alliberament de la dona, com podem veure avui dia a Europa en les immigrants de l’est que, sense papers i de manera molt precària, treballen cuidant cases i famílies i essent subjectes en molts casos d’una opressió difícilment visible. Davis creu que sempre ha estat un problema, ja que moltes de les pròpies alliberadores de la dona que han passat a la història tenien servei domèstic, a qui no consideraven subjecte d’alliberament femení degut a no considerar-les subjectes d’opressió).

Sobre els nous exclosos de la societat, malgrat no creure que l’estrategia d’acció hagi de ser la mateixa que la que s’usà amb el perfil dels exclosos als Estats Units dels seixanta, sí que avisa del perill de caure en l’error fàcil d’acceptar l’estratègia que sovint es dona des de les altes esferes, culpant el propi sector maginalitzat de la seva marginalització. Aquestes estratègies culpen a les víctimes, imposant així una condemna sobre precisament el subjecte de la violència, com és el cas dels immigrants irregulars. És un  cas paradigmàtic per Davis el fet que als EUA el mot per designar estrangers sigui il·legal aliens, un terme profundament negatiu (i una forma activa de violència) per designar un col·lectiu que tant sols busca un espai millor per a viure.

Avui dia, per Davis, són els immigrants els que pateixen més violència. Però no qualsevol classe d’immigrants, sinó la imatge d’immigrant associada amb la negativitat que comporta l’etiqueta de pobresa i de “raça negra”. De fet, com afirma Davis, hji ha més immigrants europeus sense papers que immigrants africans sense papers, però que els africans sempre són l’ase dels cops dels debats sobre immigració. Com succeeix a nombrosos països també d’europa, alerta sobre la tràgica situació dels immigrants de no denunciar sobre cap mena de violència rebuda (inclosa en bona mesura la violència de gènere) per por a una expulsió en el cas de no tenir els papers en regla. Aquest cas, per Davis, és un clar exemple del trinomi raça, gènere i classe: la raça és un element de desigualtat que posa en el punt de mira un colectiu: el gènere un element de tractament “inferior” i de deferència; la classe, allà on convergeix el nivell d’opressió: la combinació dels tres elements pot donar lloc a situacions d’extrema opressió i massa sovint la posició del feminisme “de classe mitjana” no té en comptes aqustes formes de violència.

Pel que fa a Angela Davis, els últims anys sha seguit centrant en l’estat de les presons dels Estats Units, declarant-se obertament abolicionista i en contra de la pena de mort, ja que considera que la clau està en la construcció de societats unides i cooperants, basades en l’enfortiment de l’educació com pilar fonamental; les presons, per Davis no són més que espais de nou esclavisme més que un espai de jusítica criminal.

 En aquest sentit, Angela Davis defensa ara més que mai un pensament crític i constructiu com explicà als concentrats al moviment Occupy Wall Street, que no tingui por d’agafar el relleu de les antigues lluites que potser avui dia semblen quedar enrere. Una d’aquestes lluites segueix sent la situació dels afroamericans, que malgrat avançar, mai queda prou consolidada. Fundà, entre d’altres feministes, l’African American Agenda 2000, una aliança de feministes negres.

 

Conclusions

És difícil establir unes conclusions tancades sobre la persona d’Angela Davis i sobre la seva aportació al camp de l’alliberament de les minories. En primer lloc, perquè Davis segueix aportant al camp acadèmic noves perspectives de treball, nous camins i possibles noves solucions per avançar cap a un ple alliberament per una sèrie de col·lectius que fins i tot arribaren a agafar les armes per a la seva pròpia autodefensa. Angela Davis segueix demostrant que la lluita incansable és més que mai necessària, i que tots els fronts han d’estar oberts: canviant un cara del poliedre no es canvia res. La lluita ha de ser combinada, continua i global. Angela Davis és (i sobretot va ser) un símbol de multitud de conflictes que en ella tenien representació i que ella tractà d’analitzar i explicar. Angela Davis, mitjançant la vesant més de “dona d’acció” (de carrer, de moviment)  i la vesant acadèmica, ha obert nombrosos temes de debat, oferint possibles respostes que caldrà no tant sols analitzar i ampliar, sinó portar a pràctica per tal d’aprofundir en l’alliberament de les minories.

En segon lloc, Angela Davis va ser un icone mediàtic que va desaparèixer de l’escena a finals dels setanta, però que malgrat això ha seguit mantenint la coherència i la defensa de no tant sols de la teoria, sinó també de la pràctica en tots els àmbits d’actuació política i vital, seguint una coherència difícil de trobar en molts dels referents dels nostres temps.

Pel que fa a l’objecte d’estudi, els objectius a derrotar pels quals lluita el feminisme segueixen tristament més que mai en peu: com s’ha esmentat anteriorment, sota noves formes d’opressió es repeteixen els patrons sexistes del passat. Noves màscares, noves realitats socials que donen lloc a la necessitat d’establir noves bases per a la lluita feminista. Molts dels objectius pels quals el feminisme s’alçà no s’han aconseguit, i si bé és cert que moltes conquestes són avui dia plenament acceptades com a quelcom normal, han anat prenent forma noves problemàtiques que continuen mantenint en conflicte el gènere femení en un món que encara segueix sent masculí: noves desigualtats, nous patrons d’opressió (la forma física és el gran desafiament del nostre segle) han anat prenent posicions respecte als vells desafiaments.

És nostre el deure de tenir sempre present que si bé velles reivindicacions feministes han quedat desfasades en el temps (bé per canvi de paradigma cultural o bé per conquesta) hi ha nous horitzons sobre els quals debatre i prendre una posició clara, sovint de rebuig frontal i d’acció immediata. En un món colonitzat per cànons de bellesa extremadament deshumanitzats, on el físic és sovint el reclam publicitari o de comercialització d’emocions, cal prendre partit i recuperar icones com Davis: propostes com la potenciació de l’educació i de l’actuació no tant sols del fet en sí sinó de la problemàtica d’arrel que hi ha, ens poden servir de cara a analitzar la qüestió de la situació del gènere (perquè no també masculí) i traçar les línies d’actuació per a avançar cap a una plena igualtat real entre gèneres.

S’ha avançat molt des dels seixanta, d’això no hi ha cap dubte. Però no hem de tenir por d’acceptar la lluita i els reclams feministes com un element central de treball i dedicació pel nostre futur col·lectiu. I figures com Angela Davis encara tenen molt i molt per explicar-nos.

Joan Ferran Sala

Universitat Autònoma de Barcelona, 2014

 

 

Bibliografia

 

  • DAVIS, Angela Y. Angela Davis : an autobiography. Ed. Women’s Press. Londres, 1988.

 

  • DAVIS, Angela Y. Mujeres, raza y clase. Ed. Akal. Madrid, 2004.

 

  • GENE, Marine. Los Black Panthers. Ed. Siglo XXI. Buenos Aires, 1971.

 

  • GRENZNER, Joana, G. Mujer, de clase baja y raza oprimida: tres razones para la rebel·lión. Bisetmanal Diagonal, 2005.

 

  • STÜRTZE, Alizia. Feminismo de classe. Kolectivo La Haine, 2008.

 

Recursos online

 

 

“Catalunya no és un poble mesell”

Crònica d’uns temps convulsos:

Els fets de la Canadenca i la figura de Salvador Seguí

El discurs de Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’1 d’Octubre del 1919

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en el moment en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.
Ateneo de Madrid
Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per a defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català.
I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes, el que més temen es el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola.
En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.
Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics….quan són a Barcelona, si pensen que es troben en perill els interessos de la seva classe benestant, enfollits i a corre cuita fan cap a Madrid, per oferir els seus serveis a la monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre.
És per ventura, amb la col·laboració ministerial com es poden afirmar les aspiracions de la llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista enemiga de l’emancipació dels pobles hispànics?
Sortosament la Catalunya vexada, injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix be els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fora una Catalunya amiga de tots els pobles de la península hispànica i sospito que els qui ara es volen presentar com a capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb altres nacionalitats peninsulars.
Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista, i es que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, es a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.
Estic tant cert del que dic, que sense por d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquereix la seva llibertat nacional, els primers si no els únics, repeteixo, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya, com a tot arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia“.

Salvador Seguí.

Discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’1 d’Octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid. Del llibre “Salvador Seguí: escrits”. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975

 _______________________________________

Els fets de la Canadenca i la figura de Salvador Seguí

“El present és la conseqüència del passat, i en ell s’ha d’engendrar el futur llançant a la terra bona llavor.”

                                                                                                                 Salvador Seguí (1923) Escola de Rebel·lia

La Història de Catalunya ha viscut nombrosos temps i èpoques de canvi.  Temps convulsos i moguts, que ens recorden que som una terra de moviments i contradiccions. Una terra que mai ha restat a l’espera, immòbil, del futur. Sovint avançada al seu temps, la societat catalana ha sapigut resoldre dubtes –i obrir preguntes- allà on d’altres no hi veien debats possibles.

Plena de contradiccions i de reptes, la Història de Catalunya, la dels vencedors i la dels vençuts, la dels que mai surten als llibres d’història i la dels que potser hi surten massa, la història dels catalans, la dels altres catalans, és una barreja de sentiments i pragmatisme, de lluita i de pacte, d’escoltar i intentar ser escoltats.

Diuen que sovint la història tendeix a repetir-se. Malgrat que aquesta frase no crec que sigui tant certa com la èpica demanaria, sí que crec que, en la Història, tendeixen a repetir-se fets històrics, comuns i característics, que invariablement i cada cert temps reapareixen en escena per recordar-nos qui som i d’on venim.

No crec que exageri, o en tot cas no és voluntat meva, afirmar que, en l’espai d’història concreta que ens pertoca i en aquest minúscul territori per viure-la, ens hem tornat a posar dempeus una altra vegada. I si mirem enrere i veiem d’on venim, podem entreveure un fil continu d’història que es repeteix, si és que mai ha tingut un final clar. Tanmateix, podriem afirmar que es reprèn.

Aquests temps actuals de la situació catalana ens obliguen a mirar enrere i entendre el passat, ja que aquest passat es manifesta en el present, i comprenent-lo, podrem avançar en els debats presents i enfonsar les raons en les arrels del temps.

El text i la imatge que he agafat, crec que reflecteixen un clar debat que sempre ha estat sobre la taula i que es manifesta amb força aquests darrers anys.

Aquest debat no és sinó l’encaix a quatre bandes entre dues visions polítiques oposades i dues visions nacionals també oposades, malgrat que en aparença plegades:

Aquestes visions, que desenvoluparé al llarg del text, ens permeten entendre la complexitat de país, les palanques de canvi (o de reacció) i la pugna i concepció dels interessos nacionals i de classe: Una classe obrera cada cop més conscienciada i organitzada, amb projecte de futur definit, envers una burgesia moderna i culte, amb un projecte en camí oposat a les reivindicatives obreres. I l’objectiu nacional en boca dels dos, però, com podem apreciar avui dia, en ben diferents termes.

Emblema de la Companyia de producció i distribució elèctrica Barcelona Traction Light and Power C.L, coneguda popularment com “La Canadenca” degut l’origen canadenc de la seva fundació per F.S. Pearson l’any 1911. Establerta a Barcelona, serà coneguda històricament per l’expansió econòmica i empresarial de la distribució energètica, així com per la vaga que es va originar en el si d’una de les seves filials entre el Febrer i el Març de 1919, que constituí un punt d’inflexió en el moviment obrer català i espanyol.

 

La imatge, icone de La Canadenca, simbolitza una empresa imprescindible per entendre l’evolució de la indústria a Catalunya, globalitzada  i modernitzadora, amb tot el que aquesta evolució pot comportar i comportarà. La Canadenca també serà el símbol de les contradiccions i reivindicacions ideològiques i polítiques d’un temps que el protagonista del text Salvador Seguí, el noi del Sucre, denunciarà en la conferència a Madrid.

Conflicte dels treballadors, independència, crisi del capitalisme, Madrid, monarquia. Uns conceptes sota un discurs que ben bé podriem trobar aquests dies. Canviant els noms, la partida té unes regles molt semblants. Potser comprenent-les entendrem els futurs esdeveniments.

Catalunya al primer terç del segle XX

El primer terç del segle XX fou un segle extremadament complex per Catalunya. En l’aspecte demogràfic, fruit de l’evolució en les condicions de vida l’esperança de vida augmentà de 1900 a 1936 dels 37 als 50 anys. Això, sumat a una forta onada migratòria provinent del País Valencià, l’Aragó i Murcia, va canviar la fesomia del país, que veia també com progressivament aquesta industrialització creixent feia crèixer les principals ciutats fabrils. Malgrat els canvis econòmics que suposà, encara (i potser més marcadament que d’altres èpoques) pervivien les tres classes socials tradicionals ben diferenciades. La classe alta, amb una petita minoria de sectors nobles i terratinents i amb els membres més destacats de la burgesia i els alts càrrecs polítics. La classe mitjana, més dèbil que a d’altres estats d’europa i concentrada fonamentalment a les ciutats, era formada per professions liberals, comerciants.

Per últim, una classe baixa, la més nombrosa formada pels obrers, camperols i individus marginats de la societat., que presentava uns alts nivells d’analfabetisme i mortalitat i vivia en condicions de vida molt dures, tant a les ciutats treballant en fàbriques, com al camp, com a jornalers o masovers.

L’economia catalana era ja plenament una economia industrial. Una economia que es caracteritzà per la seva ràpida diversificació ja a inicis de segle, degut en bona mesura al capital que tornà de les colònies quan aquestes foren perdudes el 1898, així com per l’inici d’inversions d’origen estranger, sobretot d’origen alemany i anglès a partir de 1914.

Així, aquesta diversificació portà al desenvolupament d’altres àmbits més enllà del tradicional tèxtil, com el químic, la indústria del ciment, la automobilística o la que té relació amb aquest treball i que serà capdal per a l’evolució industrial del país: la indústria elèctrica.

La indústria elèctrica va ser la gran indústria dels anys 10 i 20 a Catalunya. A diferència del carbó, de producció escassa a Catalunya i limitava molt el desenvolupament industrial, l’energia elèctrica es generava aprofitant els cabdals dels rius del Pirineu català. Això va permetre que s’eliminés la dependència del carbó que s’importava d’Astúries i de l’estranger.  L’any 1911 es fundaria la companyia elèctrica més important de Catalunya, al Barcelona traction, light and power, coneguda popularment com La Canadenca, empresa a la que després m’hi referiré ja que és el vincle entre Salvador Seguí i l’icone, que és precisament el logotip d’aquesta empresa.

La Canadenca i el seu entorn – blogs.sapiens.cat

La tensa situació política

Pel que fa a la situació política d’aquestes primeres dècades, a Catalunya era de forta conflictivitat social. El moviment obrer es començava a organitzar ja en sindicats, i ja tenien força mobilitzadora rellevant. El moviment obrer, fins llavors proper al discurs lerrouxista, va veure amb bons ulls la constitució del sindicat d’orientació anarquista de la CNT el 1911 (curiosament el mateix any de fundació de la Canadenca) de la que en formaria part Salvador Seguí, o d’altres nous moviments sindicals com el CADCI.

Pel que fa al catalanisme polític, a inicis de segle es fundaria la Lliga regionalista, el partit polític més important de Catalunya fins l’arribada de Miguel Primo de Rivera. El seu catalanisme era socialment conservador i moderat, d’un sector burgès industrial, de classes mitjanes i propietaris agraris inquiets per l’organització de l’obrerisme. Cercaven l’autogovern de Catalunya, i aixi feren reivindicacions encaminades en aquesta linia, i s’iniciaren algunes accions rellevants pel catalanisme polític com la Mancomunitat de Catalunya, la creació de Solidaritat Catalana o la campanya autonomista de 1818  i 1919.

Els anys previs als fets de la canadenca, fets que desenvoluparé posteriorment, van ser força moguts i complexos: l’any 1917, el sistema de la restauració espanyol, vigent des de 1875, va patir una greu crisi que va accelerar el desintegrament d’aquest model polític i que desembocaria en el cop de Primo de Rivera el 1923. Eduardo Dato, al cap del govern conservador, va suspendre les garanties constitucionals. La lliga de Cambó organitza l’assemblea de parlamentaris, mentres que per una altra banda l’obrerisme hi donaria una resposta contundent provocant una crisi social: La UGT (i la CNT a Catalunya) van cridar a la vaga general, amb un ull posat al procés revolucionari rus que s’estavad duent a terme aquella època. Aquesta vaga, obertament revolucionària, va ser sufocada durament per l’exèrcit a petició del Govern, restablint l’ordre després d’haver assassinat 70 obrers, provocant una radicalització de l’obrerisme.

Aquesta vaga tindrà moltes repercussions en les lluites entre la burgesia catalana i l’obrerisme en els anys que vindran, i que podem veure plenament en el discurs de Seguí: Com a resposta als republicans i socialistes espanyols, que majoritàriament havien simpatitzat amb la vaga general, la Lliga es retirà de l’última Assemblea de Parlamentaris celebrada a Madrid el 1917.

En un cop d’efecte estratègic que veurem implicitament criticat en el discurs del Noi del Sucre, la Lliga Regionalista passà a donar suport al Govern de concentració liberal de Garcia Prieto, oposant-se als propòsits de l’Assemblea de Parlamentaris. La Lliga doncs, havia preferit salvar el cadúc sistema de la Restauració abans que permetre una Revolució social.

Els precedents dels fets de la Canadenca

Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, moltes de les indústries que s’havien creat per donar resposta a la demanda dels imperis en guerra, quan aquests van reemprendre la seva economia nacional es van veure obligades a tancar, en veure disminuida la demanda i entrar en crisi.  Això va fer augmentar notablement la conflictivitat social, que ja venia radicalitzada dels fets de 1917 i anteriors.

L’obrerisme tornava a estar ben organitzat. La CNT a Catalunya s’organitzà en sindicats d’indústria o de ram, anomenats Sindicats únics, l’any 1918,  agrupant els treballadors sota un mateix ram de producció. Així també es cohesionava els treballadors d’un mateix ofici, i provocà un augment notable dels afiliats al sindicat (que passaven a ser uns 700.000 al 1919). La reestructuració de la CNT en sindicats únics va ser obra de Salvador Seguí, líder del sector majoritari dins la CNT.

Salvador Seguí, conegut popularment com El noi del sucre, estigué implicat en política des de ben jovenet.  Amb només 20 anys, l’any 1908 impulsà el moviment de Solidaritat Obrera. Intentar unir els diferents corrents obrers des de la seva perspectiva anarquista “oberta”, fet que el va fer portar, un cop ja creada la CNT, a plantjar l’actuació conjunta amb la UGT (com la reeixida vaga general del 17). Sempre tingué clara la defensa del catalanisme, en contraposició al catalanisme burgès i classista de la Lliga. Al congrès de Sants de la CNT, el Juny i Juliol de 1918, aconseguí ser elegit secretari general de la CNT, desenvolupant els sindicats únics com a recurs d’unió obrera per evitar el recurs de la violència que sempre havia rebutjat.

Uns mesos més tard, a inicis del 1919, esclataria la vaga de la Canadenca.

 

Impacte als diaris –  blogs.sapiens.cat

 La vaga de la Canadenca

La vaga de la Canadenca va ser un gran moviment vaguístic, i pel que fa al seu contingut principalment pacífic la més important de la primera part del segle XX. D’origen i capital canadenc (d’aquí ve el seu nom) l’empresa elèctrica Barcelona Traction Light and power SA va ser Fundada per Fred Stark Pearson el 1911. Promouria nombroses obres faraòniques (preses i projectes hidroelèctrics) convertint-se en la primera productora europea d’electricitat, i s’expandiria en altres sectors com el dels Tramvies, els Ferrocarrils, i altres empreses energètiques.

El detontant de la vaga es produí a inicis de gener, quan l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro (filial de la Barcelona Traction Light and Power) deicií introduir canvis en les condicions del treball del personal de facturació, un fet que feia disminució de sous. Els treballadors demanaren el suport d’una CNT reorganitzada després del Congrés de Sants, i l’empresa respongué amb l’acomiadament de 8 treballadors de Facturació. Es detindran els treballadors de Solidaridad Obrera i s’iniciarà la censura prèvia per evitar difondre al màxim aquest conflicte. El 5 de Febrer, la resta de personal de Facturació es declarà en vaga de braços caiguts en solidaritat amb els seus companys acomiadats, que serà resposta per l’empresa acomiadant 140 treballadors, i negant-se a reconèixer el Sindicat Únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT (amb qui ja havia tingut problemes un any abans).

Els treballadors dels altres departaments es van solidaritzar, i el dia 8 de febrer es va escampar la vaga pràcticament a la totalitat de l’empresa. El dia 10 l’empresa llançarà un ultimatum als vaguistes, qui al dia 15 es reuniran amb els directius (aquell mateix dia serà assassinat un cobrador de la companyia). El dia 17, el ram del tèxtil s’unirà a la vaga, i el dia 21 la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses on la Canadenca tingués participació, escampant la vaga general a Barcelona, deixant-la a les fosques, sense diaris i (des del 27)  sense tramvies. Les companyies donaren un ultimatum als vaguistes el dia 1 de març sota amenaça d’acomiadament, i provocà la “censura roja” quan el Sindicat Únic d’arts gràfiques aprovà censurar les notícies contràries als interessos dels vaguistes.

El dia 9, el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats sota pena de presó: els vaguistes que es presentaven a la feina, es negaven a treballar i foren enviats al Castell de Montjuïc (uns 3000) i la vaga fou declarada per la CNT a Catalunya, fent que el Govern decretès l’estat de guerra. Malgrat tot, el Govern inicià la recerca del pacte amb el comitè d’empresa, davant d’una vaga tant estesa que ja demanava l’obertura dels sindicats clausurats, la llibertat dels empresonats i l’establiment de la jornada laboral de 8 hors. A mitjans de Març es reuniren a tres bandes l’enviat del Govern José Morote, els representants de La Canadenca i el comitè de vaga, i arribarien a un acord el 17, amb importants concessions als vaguistes, com la posada en llibertat dels empresonats, la readmissió o la jornada de 8 hores.

Per subscriure aquest acord, la CNT convocà dos dies després una assemblea extraordinària a la plaça de Les Arenes on hi acudiren més de 20.000 treballadors. Hi intervingueren nombrosos dirigents obrers, entre d’altres Salvador Seguí, que tancà el miting. S’aprovà l’acord, i el sindicat va sortir enfortit d’aquest conflicte, amb una força legitima i un poder en el si de la classe obrera molt rellevant.

La implantació dels sindiats únics, havia demostrat l’eficàcia en la lluita sindical.

Malgrat tot, per la CNT quedaria molt camí per recórrer perquè la patronal, molt mal parada d’aquella vaga, es mostrà àmpliament reticent a acomplir les promeses, provocant la reactivació de la vaga el 24 de Març, quan es declararà també el segon estat de guerra. El dos d’abril tots els sindicats quedaran clausurats i els seus responsables empresonats i un dia després, el Conde de Romanones decretarà la jornada de les 8 hores a tots els oficis, i Ángel Pestaña, serà detingut com a director de la Solidaridad Obrera.

El dia 9 d’Abril es fundaria la Federació Patronal de Barcelona, i el dia 14 es donaria per finalitzada aquesta segona vaga sota una forta repressió i contundència en aliança amb el capità general Milans del Bosch.

El paper de Salvador Seguí, el Noi del Sucre: el discurs de l’Ateneo

Pel que fa al paper de Seguí en aquesta vaga, va ser força rellevant: degut al seu prestigi les autoritats li demanaren la seva intervenció per aturar la vaga, i ell ho exposarà clarament (i aconseguirà convèncer molts indecisos) a l’esmentat miting de Les Arenes. El fet de que les autoritats no apliquessin les mesures acordades, convenceren Seguí de que calia canalitzar la lluita obrera, a més a més de l’organització sindical, mitjançant un partit polític obrer d’àmbit català. Calia allunyar-se de l’apoliticisme del que eren partidaris els antics dirigents anarquistes, i calia un partit socialista català, que provocà certes antipaties als sectors purs anarquistes. Aquí és quan plantejarà aquest debat al discurs de l’Ateneo de Madrid.

Aquest discurs a l’Ateneu de Madrid, que ja enllaçaria de ple amb el text proposat, és una crítica severa al nacionalisme burgès, a la visió capitalista i de contingut buit del catalanisme polític de la Lliga Regionalista, que com afirma Seguí té com a principals els objectius de classe. Exposat l’any 1919 a Madrid, el discurs de Seguí és una desmitificació del catalanisme com a eina únicament burgesa. El catalanisme, precisament defensa Seguí, és més pur en l’obrerisme perquè no fa por als treballadors. La defensa nacional de Catalunya, fins i tot alliberada de l’Estat espanyol no fa por als treballadors, ans el contrari. És la Lliga, afirma Seguí, qui no vol permetre que el possible alliberament nacional es dugui a terme, perquè al que respon la Lliga és als interessos de classe, una classe que si defensa el nacionalisme i les estructures d’autogovern és per monopolitzar la política catalana.

Una possible independència només faria tirar enrere la burgesia, i tornar a “Madrid” a corre cuita a la recerca de la protecció de la monarquia.  Així, Seguí afirma que als treballadors la independència no els fa por, perque hi guanyarien molt més del que hi perdrien. I malgrat que Seguí mai va tenir la independència com a principal objectiu, sí que n’era conscient que la independència també possibilitaria, i en millors termes, l’entesa amb la resta de pobles ibèrics.

En aquest discurs, deixava entreveure, com hem comentat més amunt, la possibilitat de la creació d’un partit d’unió obrera. Tot i sortir de proposicions anarcosindicalistes, hi havia un sector força rellevant a Catalunya partidari de la participació política. Així, nombrosos destacats dirigents de la CNT (el propi Seguí, però també Pestaña, Periò o Foix) que no veurien amb mals ulls la creació d’un nou partit amb obrers d’esperit “bakuninista sindical”.

Per aquestes proposicions serà acusat de desviacionista i politicista per la vella guàrdia anarquista i pels sectors Faistes, però que va guanyar simpaties dels sectors socialistes i comunistes no partidaris d’Stalin (com ho demostra el vistiplau de Joaquín Maurin del POUM, que veuria amb bons ulls la defensa del dret d’autodeterminació i d’unitat obrera).

Amb la repressió de Martínez Anido, va ser detingut amb altres dirigents obrers. Fruit d’aquesta repressió moriria Francesc Layret, un dels principals suports de Seguí per a crear el partit. Seguí, al sortir de la presó de Maó de Menorca, torna a Barcelona, on seguí  teixint aquesta idea i entrant en contacte amb moviments obrers quan serà assassinat el 1923 al carrer cadena de Barcelona, a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana (agrupada entorn de la Lliga Regionalista) en el que també caurà Francesc Comes.  Amb el seu assassinat als 36 anys cauria un dels dirigents més rellevants del moviment obrer espanyol i català del segle XX, un defensor de la preparació cultural intel·lectual i tècnica dels obrers i un dels liders més recordats de l’anarcosindicalisme català.

Per saber-ne més: 

-Bar, Antonio. La CNT en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo. 1910-1026. Madrid, Akal D.L, 1981

-Cruells, Manuel. Salvador Seguí: el noi del Sucre. Barcelona, Ariel, 1974

-Seguí, Salvador. Escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975

Recursos web:

-Ciències Socials en Xarxa:

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/

-Història del moviment obrer:

http://www.veuobrera.org

-Cronologia de la vaga de la Canadenca:

http://www.scribd.com/fullscreen/40749953?access_key=key-1jr1twxclws2qxdphv8q&allow_share=true&view_mode=scroll

-Història: recursoss i materials d’història contemporània: http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/obrerisme.htm#PERSONATGES

Altres:

Crònica de l’assassinat de Salvador Seguí

http://altresbarcelones.blogspot.com.es/2010/09/lassassinat-de-salvador-segui-el-noi.html

Placa d’homenatge al Noi del Sucre al Carrer Cadena de Barcelona

Recomano profundament l’article “Tria els rics” d’Albert Sánchez Piñol

“Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919”. Sempre he trobat una bellesa immensa en aquesta frase tan somera, concisa, adorable per precisa. Segueix llegint-lo aquí.

Joan.