La Història dels sense història

La Història dels sense història: reflexió per un història des de baix

Les idees no sobreviuen sense organització”

Aquesta frase de l’escriptor, periodista i figura rellevant del Partit Comunista italià Antonio Gramsci descriu perfectament les inquietuds que donaren pas a l’evolució del moviment obrer europeu al llarg del segle XIX i XX. Noves perspectives econòmiques i socials, en uns temps canviants i volàtils van fer no tant sols possible sinó necessari establir noves formes d’organització i lluita laboral.

La història dels moviments de base treballadora és una lluita constant pel reconeixement dels drets laborals i socials, una lluita per la dignitat d’un sector menystingut i massa sovint obviat. Aquesta història, de la que n’és partícip una amplíssima capa de la població europea, ha estat molt de temps soterrada sota la magnificència narrativa dels grans estats i estadistes, de les grans batalles i els grans estrategues polítics, obviant el fet que són els herois desconeguts els que aporten la força de treball a les fàbriques, la carn de canó a les guerres i la sang que es posa sobre la taula per als tractats de pau o les declaracions de guerra.

Aquesta història “subalterna”, la història oblidada de la classe treballadora i dels moviments socials que són qui materialment i espiritualment ha construït les bases sobre les quals desenvolupem la nostra tasca (o futura tasca) com a historiadors, és i ha de seguir sent desempolsegada, redescoberta i apropiada de nou.

Ha de ser llegida i rellegida, escrita i reescrita tantes vegades com calgui en un acte quotidià d’homenatge pòstum al conjunt de lluites que van precedir els temps actuals, als seus lluitadors que les van fer possibles i que sense aquest constant redescobriment poden quedar enterrades en l’oblit, ombrejades per la Història oficial i oficialista, que vol ser una història de propietat privada, curiosament historia “amos de la qual són els amos de totes les altres coses”, que deia el periodista i revolucionari argentí Rodolfo Walsh.

Sobre el propòsit de la Història

Si des dels seus començaments la història hagués agafat i arrossegat pels cabells els tirans civils i els tirans religiosos, no crec que haguessin millorat, però haurien estat més detestats i els seus malaurats súbdits haurien estat menys pacients

Com bé afirma aquesta encertada premissa de la història que formulà Diderot, la història ha d’agafar i arrossegar pels cabells els tirans. Posar a lloc al poder, un espai d’impugnació a la història justificatòria de la classe dominant, que al llarg dels temps ha escrit i reescrit la Història com un fil sense alternatives, com un fil continu i lineal en la que no es contemplen altres espais alternatius que podrien haver estat realitat en un joc de legitimació del present.

Mentre siguin els caçadors els que vencen als lleons seran els caçadors qui escriuran la seva història, diu un proverbi. Tota la formació del moviment obrer, especialment en el darrer tram del segle XIX i el primer terç del segle XX ens demostra no tant sols la necessitat d’aquest espai social menystingut d’esdevenir els protagonistes dels propis esdeveniments històrics sinó de la creixent capacitat de dur-los a terme en aquesta organització i construcció d’alternatives.

Unes alternatives que cal fer-les defugir de la clàssica dicotomia contemporània simplista (esquerra o dreta, bo o dolent, aliat o enemic) per encabir-la en una amalgama de possibles realitats paral·leles de caràcter complex i sovint contradictori que confereix un interessant batibull de ramificacions en aquesta pretesa història lineal que desemboca en el present (i que ens porta als historiadors patir de presentisme).

Aquestes ramificacions ens demostren que la formació i evolució d’aquests moviments socials evidenciaven la possibilitat real d’establir-se en branques principals i prendre el curs de la història, com ho demostra el fet revolucionari rus que desembocà en la constitució de la Unió Soviètica; què hauria passat si no hagués estat un èxit la Revolució Russa? Si la guerra civil posterior hagués triomfat de la mà de la Rússia blanca? Un senzill exemple que ens demostra com un altre fil potser ens faria avui en dia córrer el risc d’explicar que “va fracassar perquè havia de fracassar”, sense contemplar la possibilitat real i realista de succés dels que hi van deixar la pell.

Són fets que no podem passar per alt, i és per això que aquesta història dels moviments socials té tanta importància de cara a comprendre la realitat de l’avui, entesa com esdeveniments successius (que triomfen o no ho arriben a fer) i que ens duen al que som. Cada petit nucli obrer, cada petit partit polític, cada central sindical o agrupació electoral tenia un projecte trencador (estrictament revolucionari o no) que veia factible (en major o menor mesura) el fet de fer-ho realitat, de tirar endavant. D’aquí la càrrega emotiva i sentimental oculta en els discursos, cartells, actes o esdeveniments, d’aquí aquesta necessitat de reconeixement per part dels historiadors.

Un reconeixement defugint sempre del romanticisme presentista, amb voluntat de fer de la història una arma cívica, com afirma Josep Fontana, per a millorar la societat d’avui en dia. Cal tornar al passat, observar-lo, analitzar-lo i prendre l’essència per a trobar moltes de les respostes als dubtes, preguntes i cruïlles que se’ns presenten al nostre temps. Aquestes respostes ens faran continuar la història. Continuar la historia, no repetir-la! com deia Jacinto Benavente, per a seguir avançant en els reptes que se’ns presenten com a societat i que calen ser analitzats des de totes les disciplines acadèmiques.

Nous reptes de futur

Fruit de l’evolució i maduració d’aquests moviments socials, amarats pels difícils anys de formulació i reformulació, negació i persecució, però també marcats per les èpoques on semblava que podia ser possible un canvi radical de la realitat, avui en dia ens arriben noves i renovades alternatives, que se’ns presenten avui dia en un món encara complex.

No hi ha persecució directa, ni negació explícita, però aquests nous temps demanen que la història dels moviments socials no tant sols estigui a l’alçada dels fets històrics precedents sinó que reclamen un paper protagonista en aquestes cruïlles pedregoses. En un món dominat per l’oficialisme que inunda uns mitjans massius i uns òrgans d’expressió al servei de determinats interessos, la història del passat ha d’entendre el nostre present en termes de cerca de la veritat, d’allò que el passat ens pot ensenyar del present. Kapuscinski deia que quan és va descobrir que la informació era poder la veritat va perdre importància; en aquests nous temps de sobreinformació cal saber destriar i escollir evitant allò mastegat que se’ns imposa perquè evitem dubtar: aquest acte de “desobediència” no tant sols ens convertirà en més humans, sinó també en més persones. Tot està per fer, i tot és possible deia el poeta, i caldran mans fermes que l’escriguin.

J.F.S.